AL4-Galleres

Quan es detecta la seva pràctica a determinats països llunyans o es veu en el cinema, les bregues de galls semblen una practica primària, molt primària i inhumana. Es situa en el vell pressupòsit que el sofriment dels animals és de segona o tercera categoria. Un posicionament homocèntric i patriarcal, aquell de “l’home per damunt totes les coses” com s’explicava en l’episodi de la Creació.
Tal posicionament sorprèn sols relativament, es clar!. Ben fresca és la consideració de l’ús dels bous, en diverses formes des de “corridas de toros” a “embolaos”, en actes on el sofriment es desfressa d’art o de cultura popular tradicional.

Per arribar a les bregues locals de galls s’hauria de recórrer al pintorescos i excepcionals i circumstancials espectacles del Sant Llorenç preturístic que els diumenges, a sortida de missa, es donaven a la Plaça Nova. Podia ser una rotlana amb dos galls de bregues, un placer venent porcells o un altre que oferia oli de serp en botelles transparents. En tot cas, ara i aquí, i malgrat alguns casos residuals -la premsa  parlava l’altra dia d’una sanció a Son Banya per aquest motiu-, les bregues de galls és pot considerar un costum superat.

Però com s’ha dit de passada no sempre ha estat així. A finals dels anys 50 del segle passat hi havia en els nostre poble, seguint models ciutadans, certa afició a tal espectacle.
Sense anar més lluny, l’amo en Jordi “Banyeta” solia mostrar amb orgull una fotografia on hi apareixia en “Jalisco” un grall anglès platejat.
Conta Antoni “Cus” -confessa la seva afició temporal a l’espectacle- que hi havia llorencins que es desplaçaven fins a Can Veta per veure les bregues. Can Veta era una gallera que hi havia on aleshores eren afores de Palma i que ara situaríem a l’inici de la carretera de Valldemossa, vora la bifurcació amb la carretera de Sóller.
Assenyala:
-Tots els gall tenien el seu nom, però a l’entrar a la gallera, i per facilitar les apostes perdien el nom per agafar un distintiu físic, “en cua blanca”, “es collerat”…. Llavors l’encarregat assenyalava la quantitat en joc i si algun dels assistent, puro a la boca, alçava l’index de forma gairebé imperceptible i sense conversa, indicava que acceptava la juguesca.
-Es barallaven els galls i qui havia perdut, pagava sense discussions de cap tipus a qui havia guanyat.
N’Antoni en va arribar a tenir un de gall anglès, li deien “en Civilet” perquè originàriament havia estat d’un Guardia Civil. Indultat el gall, després de bones bregues i com era costum es dedicava a la reproducció.
-Aquí només hi havia bregues de broma, a vegades anavem a s’era de Can Parpal per veure el que eren capaços de fer.
-Res a veure amb les que feien a Can Veta. El guanyador es determinava mitjançant rellotge d’arena (dos minuts). Si un dels dos quedava ajagut dos minuts, idò l’altre havia guanyat!.
-Quan s’aconseguia que el gall guanyador es situàs sobre el perdedor i començàs a cantar era una espècie d’èxtasi generalitzat.
-El pitjor que podia passar era que un dels galls intentàs fugir, s’ha fet jueu, deien. Era una vergonya per al propietari.

Que aquí les bregues no tenguessin caràcter formal i continuïtat no vol dir que no es seguis la litúrgia dels gallers professionals: cresta rapada, esperons afilats, fundes per els esperons, alimentació privilegiada…
-Aleshores de tot se’n parlava molt, a un no-res li donaven voltes i voltes i era llarg tema de conversa: I que fa es platejat? I així començava la conversa de la rotlada.

(Imatges de Google)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.