Pronunciat “bauma” no recordava haver-lo sentit mai. Encara que segurament si que l’havia sentit. De fet el que els pagesos anomenàven (i potser anomenen) “sa cova paredada” que es troba en el Puig Alpara, a la partió entre sa Begura i sa Carbonera, no passa de ser una petita bauma on es refugiava el bestiar en dies de mal temps. (A una vista parcial de tal balma correspon la fotografia).Vaig “caçar” el mot en una de les interessants explicacions de Vicenç Sastre en el programa d’IB3 “Passejades”.
El DCVB mostra:
BALMA (o bauma). f.
|| 1. Cova no gaire fonda, formada per l’avançament d’una roca sobre un espai buit (Cat.); cast. gruta. Que donassen licencia que se’n pujàs a la balma per fer penitencia, Pere Pasqual, Obres, i, 20. Fugí en Italia, e per paor mès-se en vna balma qui era en vn munt, Eximenis, II Reg. xxiii. Stant lo sant varó dins la sua bauma, Hist. Garí, 4. Va troctar de cercar una bauma per aixoplugar-hi els paquets, Massó Croq. 52.
|| 2. Espècie de cova que formen els cantoners a la pedrera, tallant el pedreny obliquament en lloc de fer-ho verticalment (Mall.).
|| 3. Part exterior tendra del brancam d’un arbre (Masllorenç).
II. topon. a) La Bauma: poblet de 566 habitants en el municipi de Castellvell (Pla de Bages).—b) La Balma: nom d’una ermita de la Mare de Déu, situada en el terme de Sorita (Ports de Morella).
Fon.: báɫmə (Ross.); báwmə (Gòsol, Olot, Palamós, Gir., Solsona, Borges-Bl., Mall.); báwmɛ (Pobla de L.).
Etim.: de *balma ‘cova’, mot d’origen gàl·lic (cfr. Wartburg FEW, i, 223), o, segons Skok, d’origen lígur (Rom. l, 200).