L’amo en Jaume Regalat era el zeladors que cuidava de controlar la pesada dels porcs.
El pes del porcs era un indret útil i necessari per afavorir les relacions comercials entre pagesos i el mercader. Les relacions entre pagesos o entre pagesos i menestrals no passaven pel pes, s’arreglaven directament entre ells. La matança del porc, ses matances, eren una festa però, alhora, eren molt més. Un porquim encertat, la perxada i les alfàbies dels ossos salats significaven tenir assegurada bona part de l’alimentació familiar de tot l’any.
Els porcs sobrers, generalment, es venien al mercader.

-“En Joan Polit feia d’intermediari entre els pagesos i n’Avellanet que, després de la pesada, passava comptes en el cafè de Cas Sivillano, just on ara hi ha l’apotecaria, s’asseia a una de les taules amb un sanalló i allà tup tup”.

No resulta estrany, idò, que el pes dels porcs fos un indret important i visitat.

-“Aleshores, en els anys cinquanta era situat en un solar del carrer Clavell, entre Can Fil i Can Busco. Pensa que llavors era un poc fora vila, entre l’Ajuntament i el pes hi havia un descampat sense construccions…”

-Ah! Si, li deiem “Es Campet” i era el jugadors dels nins de l’escola de nins que hi havia en el primer pis de l’Ajuntament.

-“Els dies de pesada els carrers passaven plens de porcs, els més barruts pesaven els primers i els altres els ajudaven a posar la braga…a l’hora d’agafar un animal gros, tots els voluntaris els volen agafat per la cua…”

L’estructura era senzilla , una mènsula i una biga amb un cap curt per penjar-hi el porc, amb una braga i la romana, ben untada a fi que el pes pogués córrer amb facilitat. I un cap més llarg per, mitjançant les lleis de la palanca, amb poc esforç poder-lo alçar i fer la pesada.
A l’indret del cap curt, on hi havien de portar els porcs, al començar l’alçada sempre potejaven un poc el que feia que, després de diverses pesades ja hi quedàs una mica de clot.
Quan havia plogut entre merda de porc, aigua i pols es formava un bassal de brou pestilent gens atractiu.
El zelador, des de la tarima d’un mares ajagut donava ordres de com s’havia de posar la braga i del procés de pesada.

-”L’amo en Jaume no era de parlar dolç i ben aviat alçava la veu; es multiplicava davant els febles. “Ara ve en regalat!” era una amenaça, una dita per fer por als infants i jovencells. . Reien, però alerta!”.

Normalment els zeladors d’aquella època vestien de carrer essent la gorra l’únic distintiu d’autoritat. A dir ver una autoritat certa i ben assumida pels propietaris de la gorra.

-“En certa ocasió em va donar un trepe de no dir! Es pont de s’Estació aquell que se’n va dur la torrentada es feia a força de feixines i a nosaltres ens va tocar traginar grava, carregàvem a la gravera de sa Coveta, es clot de Can Nito, li deien i, amb el carro, la dúiem fins a l’obra. Mon pare m’hi va enviar a jo. La qüestió es que cavar la grava era tasca pesada i els cavadors me’n posaren quatre senalles i, au!, parteix! I jo vaig partir…quan vaig cular es carro i va veure la grava que havia duit, em va dir de tot!”.

Tornem al pes.

-“La qüestió es que malgrat les indicacions precises del zelador, un dia de brou, el porc va llenegar i xof! Hi havia molt de llardo i va haver-hi esquitxos per a tots i també per a l’amo en Jaume qui, entre sorpresa i ràbia començà amb un enfilall d’exabruptes i amenaces per a tots i cada un dels presents”.
-Va ser gros! -conta n’Antoni Pascual! – No te pots imaginar lo que l’amo en Jaume mos va dir!”. I acaba sentenciant: “-En aquell temps duien es collons grossos!”

-“Misèria dura i pura!”, afegí na Catalina de sa Torre qui, a manera de joc, els dies que no hi havia pesada hi anava a patinar baixant per la biga amb les seves amigues.

Imatge: El desaparegut pes nou que substituí el que es comenta a l’anècdota. Fotos Antigues de S.L./ Arxiu de la Biblioteca Municipal Salvador Galmés.