Les seves mans plenes i calloses amarraven la palanca de la manxa de l’orgue de l’església parroquial amb suavitat i, alhora, seguretat. Amb el seu invariable ritme personal, amorosenc i constant, assegut sobre la caixa, anava alçant i baixant la palanca, treball inevitable per carregar d’aire la manxa, el dipòsit que donant sortida a l’aire possibilitava el so excepcional i majestuós dels canons de l’orgue parroquial.

La seva cara rodonenca, en aquest punt que es situa entre la seriositat i el somriure, transmetia tranquil·litat, bonhomia i serenor.

Acabada la funció, la seva tasca, s’aixecava i se n’anava. No hi havia espai ni per a la conversa ni per a salutacions afegides. Feia la seva feina i se n’anava. Una feina que no tenia assignada ni, que sabéssim, pactada amb el rector o el vicari. Simplement venia els dies de festa grossa a manxar i alliberava, d’aquesta manera, la tasca d’un dels escolanets o d’un altra “voluntari”.

Els escolanets, i també l’amo n’Onofre Socies aleshores organista de la parròquia, l’acollien amb simpatia i distància alhora. Era n’Antoni i, quan no era present, hi afegien el malnom “Bobo”, n’Antoni Bobo.

Resulten curiosos els dos caires de la comunitat; d’una banda un caire amatent i amorós, capaç d’agombolar persones singulars i facilita’ls certes feines que els feien, fan, sentir útils; però alhora un caire cruel, despectiu, que penjava d’un malnom excloent.

Ambivalència i contradicció fan part de la vida. Les contradiccions hi són, no ens n’alliberam ni de les socials ni les personals. Visualitzar-les, fer-les presents, adonar-se’n és sempre una primera passa per, si aquest fos el desig, poder-les treballar

Aquesta dualitat, acceptació útil i alhora bandejament i rebuig, històricament s’han anat repetint al llarg dels anys en persones afectades de singularitats físiques i mentals

N’Antoni, disposava d’una altra singularitat, fumava molt i arreplegava llosques que trobava pel carrer. No tothom n’arreplegava però n’hi havia d’altres que ho feien; alguns deien que eren per preparar adobs per a la terra. Ves a saber!

No sabrem mai si realment era “beneitot o curt d’enteniment” com es defineix “bobo” en el diccionari o si simplement era una persona mansa, dòcil, no gens agressiva i fruit de les seves circumstàncies. En tot cas, amb ulls d’ara sembla, també, que devia ser una persona d’origen humil que no havia gaudit de l’oportunitat de l’escolarització.

Certament l’escola, abans dels anys seixanta del segle passat, no era element de preocupació, ni per a les famílies ni per a l’Estat que, fins a 1964 no allargaria l’educació obligatòria fins als catorze anys. Abans, després de la primera comunió, molts d’infants es llogaven per feinejar a una de les múltiples possessions del terme. Fa mal dir si era necessitat en sentit estricte, o arrelat costum, com també ho era deixar dies d’escola per brodar o qualsevol altre motiu.

La tasca de n’Antoni, a Salma era fer de pastor. Cada cert i espaiat temps venia a la vila per veure la família, rentar la roba…i a manxar l’orgue els dies de festa grossa. Tenia així un rol social, el sentiment d’utilitat a la comunitat.

Els escolanets més grans contaven als petits qui era i perquè se li havia assignat el malnom que ell havia de suportar com a signe de distinció i rebuig. No tothom podia ser fill d’amo de finca o de menestral. A tothom li toca néixer a una casa determinada.

Aleshores no hi havia gaire atenció als més desfavorits ni tampoc possibilitats; la monja de l’Escola Nova no podia ni disposava de més recursos que seguir el ritme dels més avançats. Estar de forma permanent a la cua de la tradicional fila dels coneixements memoritzats marca assenyalant contundent missatge: tu no ets com ets altres.

Amb tota certesa, si n’Antoni hagués nascut en un altre país, o en un altre temps com, per exemple, trenta anys després, la seva sort vital hauria estat ben diferent. Però havia nascut aquí, en el sí d’una família humil i amb una escola i una comunitat despreocupades i sense recursos.

Aquelles escolanets també contaven una eixida que, aleshores semblava simpàtica i despertava un somriure i certa acceptació. Contaven com a cosa certa que en una ocasió ell guardava les ovelles en el baixant artanenc del Coll d’Artà, poc abans d’arribar a de Son Cardaix, a l’altra banda de la carretera. Guardar les ovelles de dia no és cosa d’estiu; potser era un dia assolellat d’aquests hiverns dolços que tenim la sort de viure. Parava a la banda de la carretera perquè les ovelles no hi poguessin arribar. Aleshores el trànsit de motos i cotxes encara era ben espaiat, però preveient l’inevitable increment, l’any 1959, com a part de la Guàrdia Civil s’havia creat la “Agrupación de Trafico”. Aquells guàrdies que de dos en dos, trescaven carreteres sobre unes motos Sangla de so i color inconfusibles.

Contaven aquells escolanets, deiem, que veient n’Antoni guardant les ovelles vora la carretera els motoristes voltaren i s’aturaren per parlar amb ell.

Es veu que li donaren una sèrie de recomanacions: que si era perillós guardar les ovelles vora la carretera, que si convenia muntar una reixa amb pals cada tres o quatre metres, que si…

Parlant en castellà segurament n’Antoni no els entenia gaire però va intuir que aquelles dues persones vestides d’uniforme li manaven una tasca que no li corresponia.

Conscient, també, de la seva dependència, de qui realment depenia el seu migrat sou i no gens de la responsabilitat que se’n derivava de la seva tasca, després d’escoltar una estona aquells dos homes va amollar un “A l’amo no li manen feines!”, es girà i se n’anà de la conversa.

No sabem com acabà l’eixida. Si sabem que ja de gran i fins que el cos aguantà, n’Antoni no deixà mai la connexió amb la terra, passejava i guardava una colla de cabres pels diversos torrents que voltaven el poble.

Imatge: Escolanets vora l’orgue. (FadSL. Arxiu de Jaume i Jaume)