Mots perduts: escaure

El verb escaure també va perdent ús.
-Aquest color li escau molt bé! (o molt malament)
-Aquest vestit, trob, que t’escau!

En el nostre entorn s’usava, fonamentalment, en la primera de les accepcions. En la segona s’emprava més el verb “estravenir” i enm la tercera “sopegar”

El DCVB mostra:

ESCAUREv.
|| 1. intr. Caure bé, amb gràcia, amb bona adaptació a la persona o cosa on s’aplica; cast. caer bien, sentar bien. «Aqueix color del vestit t’escau molt bé amb els cabells rossos». «A tu ja no t’escau fer coses d’infant». E no cuydeu, dona, que bé us escayga, Ausias March, xlii. Delit en ells e dolor cau, | e, sl bé feyen, no’ls escau, Ausias March, cxxviii. Alscuns hòmens són que no’ls escaen trufes ne rialles, Eximenis Terç Crestià (ap. Balari Dicc.). Li esqueien els vestits d’home que ni posats sobre un maniquí, Pons Com an., 32. Oh! com escau al rei moure sos membres, Alcover Poem. Bíbl. 68. Vingui’m a veure algun dia, si li escau bé, que garlarem un xic, Oller Pap. i. Escaure malament: no escaure; no adaptar-se bé a una cosa.
|| 2. intr. o refl. Trobar-se eventualment; coincidir; esdevenir-se casualment; cast. acertar, acaecer, coincidir. E los diners que s’i escaen que no vénen a compte de servent deuen esser pagats an Pere Vicens qui d’aquells deu soldejar servents, doc. a. 1368 (Capmany Mem. ii, 394). En aquest temps escaygué que estave en aquella província lo rey, Faules Isòp. 17. Avui s’escau l’aplec a l’ermitatge, Canigó i. No ho haurem encomanat prou a Déu. Fem-ho ara que’ns escaiem a davant d’aqueixa capella, Verdaguer Rond. 2. L’allargassada cambra… s’esqueia plena de gent de gom a gom, Pons Com an., 62. Ullejant silenciosament cap al dels veïns sempre que s’esqueia a esser-hi la mestressa, Víct. Cat., Ombr. 95. Alguna vegada s’ha escaygut a aturar-se un cotxe, y tot un general dir-li: Adiós, Minguet, Vilanova Obres, iv, 52. Un favor fet sol ser sempre obra profitosa; us ho pagaré si s’escau, Bergue Fables 130. Si escau que a un costat o al altre del camí | allargui a vós sa mà, captant, alguna nina, Riber Sol ixent, 116.
|| 3. tr. Encertar, ensopegar (Ross., Camprodon); cast. acertar, topar. Era un home avertit | y ben resolt d’anà apulit, | per por d’ho mal escaure | y arreplegà algun bony, E. Caseponce (Catalana, ii, 183). Quan de l’aybre va caure | un miserable aglà qui el dormidor va escaure, Caseponce Faules 173.
Refr.

—«Si no li escau, posa-li blau»: es diu referint-se a una cosa que els altres troben que aniria millor d’una altra manera (Segarra, Urgell).
Fon.: 
əskáwɾə (pir-or., or., bal.); asḳáwɾe (occ., Maestr.).
Conjug.: 
segons el model caure.
Etim.: 
del llatí vulgar *ex-cadere, mat. sign. || 1.

Aportació d’Antònia Galmés
Imatge de Google: Colors

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.