Patis oberts

Volia fer aquest article per donar l’enhorabona (també s’ha de saber fer, igual que criticar si se troba oportú) als patis oberts que des d’aquest passat setembre s’han posat en marxa al municipi de Sant Llorenç. Primer a l’Ajuntament per organitzar-ho i també a la monitora i encarregada de dur-ho a terme, na Bàrbara, per tenir la paciència de carregar amb tots els infants, de tot gènere i condició. Segur que no és fàcil coordinar-los a tots i mantenir-los entretinguts tanta estona.

Dit això, l’article també ens pot servir de reflexió. Primerament quan es va obrir aquesta activitat gratuïta, almanco les primeres dues setmanes, només hi anaven nins i nines marroquines (o millor dit, i que és com s’hauria de dir, llorencins i llorencines d’origen marroquí) . “Massa bé”, vaig pensar jo, “si aquests infants opten per no anar a cap activitat extraescolar (ja sigui per voluntat  o per no haver d’assumir una despesa extra), almanco és una manera de tenir-los entretenguts de manera més controlada per als pares i mares”. Però dins jo me sabia greu que allò se pogués convertir en un gueto infantil, que delimités uns i altres; els que fan extraescolars i els que no. Trobava que restava com un camp molt desaprofitat així. Per sort, amb el temps s’hi van començar  a afegir més i més infants, de tota casta  i condició. I ara ja hi van els que hi anaven al principi, més altra gent que tampoc fa extraescolars, o gent que en fa però té dies buits, o fins i tot gent que aprofita una hora morta entre activitat i activitat. I el que és millor i agradable de veure: juguen majoritàriament tots junts, sense fer guetos ni grups ètincs ni religiosos (aquí segurament té part de mèrit na Bàrbara ). Tot un encert, idò, aquesta iniciativa.

La segona reflexió que m’han produït els patis oberts m’ha duit fins a la meva infantesa  i a pensar a com han canviat els temps des de llavors. En la dècada dels 80 (i podríem afegir dels 90 crec) era impensable la necessitat d’uns patis oberts. I no és perquè anéssim tos els temps a activitats extraescolars (hi anàvem certament, però actualment hi ha el doble d’oferta en aquest sentit al municipi). No, la causa l’hem de cercar en la manera de viure actual, en com hem canviat com a societat. Abans tu de petit te n’anaves a lloure pel carrer, al poliesportiu o al camp de futbol o a la plaça, i allà trobaves qui trobaves i jugaves fins que es feia de fosc  i tornaves a casa. Això ara, fins a edats més avançades almanco, és impensable. Ja sigui perquè som més individualistes, tenim més jocs a casa (digitals vull dir),  més porucs a deixar a lloure els nostres fills  o filles, o pel que sigui, la manera de jugar i de moure’s els nostres infants ha canviat. D’aquí l’oportunisme d’uns patis oberts avui en dia respecte al nostre temps. I tot plegat condueix a aquesta reflexió de com hem canviat com a societat. Si és per a millor o per a pitjor, que ho jutgi cadascú…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.