Cercant informacions complementàries sobre camins el cercador de Google em va portar a la deliciosa pàgina “Llorencins” d’Antoni Genovart Espinosa (Datada el 2002, amb actualització de 2010). Clicant sobre diversos conceptes vaig gaudir una estona del dia de Cap d’Any. Alhora, la lectura de la pàgina em portà a la reflexió sobre possibles transcendències, ofertes i presentacions de feines fetes.

En la mateixa recerca vaig topar amb un dels “Quatre clotets” de la revista Flor de Card (Abril, 1997)
Aleshores sobre camins, s’assenyalà:

“Hi ha una primera distinció bàsica i fonamental: camins públics i camins privats. Solament són camins públics aquells que són propietat de la comunitat, de l’Ajuntament. Aquells que no tenen propietari registral, i/o que consten als plànols cadastrals. En altres ocasions són limitats drets de pas o terrenys particulars en forma de camí.
Amb tot i amb això els pagesos distingeixen tres tipus de camins, segons la seva amplada:
-camins “d’establició”, aquells que es dissenyaren en establir-se les possessions llorencines. La majoria en el primer terç de segle. Tenen una amplada de 21 palms.
-camins de carro, normalment són solament drets de pas i tenen 16 palms d’amplada.
-camins de ferradura, per als quals solament es podia passar a peu o amb una bístia enganxada a l’arada, el mantí de la qual descansava sobre l’espatla del pareller. Tenen una amplada de 6 palms.

M’han contat que camí és l’espai -situat entre les mides assenyalades- que va des de la terra al cel. És norma de bones costums avisar al propietari de la terra d’on pugui néixer la vegetació que envaeix un camí abans d’actuar per compte propi. En moltes escriptures hi consta l’obligatorietat -no sempre respectada- que té tot propietari de conservar i cuidar el tros de camí que pega a la seva finca. Una altra cosa a considerar és que no hi ha finca sense camí (o pas)”

A la vella consideració localista, avui potser cal afegir-hi els conceptes de:
-camada: “Camí que va entre dues propietats o que passa per dins una propietat per anar a una altra (Artà, Manacor, Vilafr. de B.” encara usat en el nostre entorn i
-el camí sender: “caminet que alguns propietaris fan per anar a les seves propietats (Mall., Men.)”. En el nostre entorn també s’usaven els mots caminoi, caminal o drecera per definir aquests camins temporals d’estiu que es formaven a força de passar-hi persones travessant propietats privades quan aquestes encara no s’havien voltat de parets i reixes.

Imatge. Camí de ferradura entre parets.