En el nostre entorn s’utilitza el castellanisme “roncero”, fonamentalment en l’accepció destacada en negreta

L’altre dia, amb paraules manllevades a Mn. Galmés, vam encetar l’afegit “Més hermós seria…“, amb la guia del “Vocabulari de Barbarismes del Català de Mallorca” de Jaume Corbera i Pou.
La paraula que presenta Jaume Ferrer ens vé, idò, com anell al dit.

El DCVB mostra:

RONSER (o ronsero), -ERA m. i f. i adj.
|| 1. ant. Afalagador, qui fa la bona a algú per enganyar-lo; cast. roncero, halagador. Roncero: Blandus, adulator, Nebrija Dict. Roncero: Callidus, Versutus, Veterator, Vafer, Lacavalleria Gazoph. Viudes ronceres, Sermó Bisbetó 43. L’espitalera falsa roncera | ella y sa mossa | percint e bossa | m’escorcollaren, Spill 926. Altres ronceres | e regateres, | revenedores | enganadores | de venedors | e compradors, Spill 7519. No vull aqueix…, que no’m coneix y és gran ronçero, Somni J. Joan 1263.
|| 2. Que obra amb lentitud, per falta de gana de fer una cosa, o bé amb indecisió per timidesa, per por, etc.; cast. roncero. Anar ronser: anar amb lentitud, sense la lleugeresa o activitat normal. Que no anàs tan ronsero com solia, Ignor. 1. Com la gaita s’encatarra | i el tabal ja va runcé [sic], Moreira Folkl. 400. Fer el ronser (o el ronsero, sense forma femenina): retardar-se en la feina, en el moviment, en l’acció; moure’s amb indecisió; cast. roncear. Havia ullada una de les bergantelles de la vetla y ab excuses de sa germana, hi feya el ronsero cada vespre, Galmés Flor 154.
Fon.: runsé, runséɾu (or., men.); ronsé, ronséɾo (occ., val., mall.).
Etim.: derivat de ronsa.

Aportació de Jaume Ferrer
Imatge de Google

Més hermós seria…
Si en comptes de dir roncero, diguéssim roncer