El català a la sanitat pública: una assignatura pendent

Antoni Llabrés Fuster       UIB / OCB

Enguany es compleixen els quaranta anys de la declaració d’oficialitat de la
llengua catalana a les Illes Balears. Efectivament, dia 25 de febrer de 1983, val
a dir que en el furgó de coa, les Corts Generals aprovaven l’Estatut
d’autonomia, i el primer dia del mes de març, amb la seva publicació, entrava
en vigor. D’aleshores ençà disposam d’un règim jurídic lingüístic de doble
oficialitat (més adient que cooficialitat, que sol reservar per al català una posició
subalterna, tot distingit entre una llengua oficial, la de l’Estat, i una altra
simplement cooficial, la pròpia), que si bé mostra evidències d’una clara
asimetria a favor del castellà, ha permès innegables avanços en la recuperació
i foment de la llengua catalana a través del que hem conegut, en general, com
a procés de normalització lingüística.
Un dels àmbits en què s’ha fet més evident aquest progrés és en l’ús de la
llengua catalana per part dels poders públics, el que se’n diuen els usos
institucionals i administratius, especialment en el cas de les administracions
autonòmica, insulars i locals. Ara bé, no d’una manera homogènia: la sanitat
pública en representa una gravíssima anomalia.
Segons dades actualitzades de l’Oficina per a la defensa dels drets lingüístics
de les Illes Balears, entre desembre de 2020 i gener de 2023, corresponen al
Servei de Salut una tercera part de totes les reclamacions d’intervenció que els
ciutadans hi han formulat per vulneracions de drets lingüístics. I si prenem com
a referència el conjunt de casos relacionats amb l’Administració autonòmica, en
representen dues terceres parts del total de reclamacions!
I és que seguit seguit apareixen notícies sobre conculcacions de drets
lingüístics en l’àmbit sanitari en els mitjans de comunicació i les xarxes socials.
Moltes d’elles es produeixen en les interaccions orals entre els pacients i el

personal dels serveis sanitaris: no es tracta ja que el ciutadà no és atès en la
seva llengua de preferència, sinó que fins i tot se l’impedeix expressar-se en
català amb normalitat i es veu forçat a canviar de llengua i, per tant, a renunciar
a l’exercici legítim dels seus drets. En el millor dels casos perquè el metge o
l’infermer ni tan sols tenen la capacitat d’entendre la llengua pròpia del territori
en què fan feina com a empleats públics (en el pitjor, que també n’hi ha hagut,
perquè han decidit no voler-la entendre).
I és que un dels drets lingüístics més rellevants que es deriva del caràcter
oficial d’una llengua és el de poder fer-ne ús davant de qualsevol administració
pública. Es denomina dret d’opció lingüística i comprèn tant la possibilitat
d’adreçar-nos a l’administració (vessant actiu) com la de rebre’n resposta
(vessant passiu) en la llengua triada. I és ben bo d’entendre que sense una
capacitació lingüística adequada dels treballadors de la sanitat pública aquest
dret d’opció lingüística esdevé paper banyat.
Aquests darrers dies hem assistit a un autèntic despropòsit, que podria haver
contribuït a agreujar considerablement aquesta situació si la societat civil
organitzada no hagués forçat el Govern a rectificar. Efectivament, les
convocatòries dels processos d’estabilització d’interins de l’IB-Salut eximien els
aspirants amb caràcter general, per a totes les categories de metges i
infermers, de l’acreditació de coneixements de llengua catalana (convertint en
regla general una excepció legal prevista per a casos concrets d’insuficiència
de professionals en determinades especialitats). Això és, 2.283 sanitaris
haurien esdevingut fixos sense demanar-los cap coneixement de català, ni en
el moment d’accedir a la funció pública, ni aplicant-los una moratòria de dos
anys, ni mai. Una exempció absolutament indiscriminada, que atemptava
contra la legalitat vigent en la matèria.
Afortunadament, la ràpida reacció de l’Obra Cultural Balear i l’STEI, que
interposaren recursos de reposició davant de l’Administració i anunciaren
accions judicials si el procés continuava endavant, i d’una exitosa campanya a
través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació —hi podríem afegir el
posicionament enèrgic, dins l’executiu, de Més per Mallorca, i de la Direcció
General de Política Lingüística— forçaren el Govern a recular.
Cal confiar que la resolució favorable d’aquests incidents comporti un punt
d’inflexió, principalment a través d’una modificació legislativa de la regulació de l’exempció de català perquè quedi restringida, de forma excepcionalíssima i
ben motivada, a supòsits d’autèntica necessitat. I, evidentment, mai de forma
vitalícia, com ara es pretenia, sinó a tot estirar, de manera temporal, a un
termini raonable de dos anys.
Ara bé, no oblidem que una capacitació lingüística adequada del personal
sanitari no és més un pressupost imprescindible perquè els ciutadans poguem
fer un ús normal de la nostra llengua de preferència a l’àmbit de la sanitat
pública. Cal molt més per impulsar-ne un ús efectiu, també per part del Servei
de Salut, de manera proactiva, i el català arribi a assolir la posició que li
correspon. I, a la propera legislatura, que comença d’aquí uns mesos, aquest
haurà de ser un dels objectius principals de la política lingüística del nou
Govern sortit de les urnes.