A JAUME MEDINA († MMXXIII)

L’Univers infant,

l’Infinit d’on sorgires

(d’on sorgírem homínids

primer que humans, humans

primer que humanistes

i segurament humanoides

un dia, ja sense humus

ni ossos ni cendres ni cucs,

ja res de bo per adobar la terra, planeta

fumant, agonitzant amb pústules de cràters

que es descrosten amb falles

que tremolen, amb lava que flueix

com sang, amb cataplasmes fets amb el darrer fang

i les darreres fulles d’herba, ferides

mortals que es calmen amb el bàlsam fictici

dels rius desorientats que ja no toquen voreres…

tot això, és clar, serà a tocar

quan es destrueixi o materialitzi

– és el mateix tanmateix –

el verb de la Sibiŀla), l’Infinit

– deia, et deia –, Jaume,

t’ha reprès: emperò has, com en un somni breu,

vist núvols de cotó, d’un blanc transfigurat,

com neu,

que tot metamorfant-se pel blau del cel vogaven,

has vist, torsimany d’Erasme, i alabat,

la Follia del món dels homes,

reescrit en maternal llenguatge

bona part dels fasti o ritus

que aquesta criatura bípede

de sempre ha associat a les estacions,

com has escarnit amb elegància

un bisbe cartaginès, deixat obra pròpia,

bussejat sense escafandre

al fons del pèlag de qui ens desenterrà

amb vida la germana de Polinices

i ens permeté navegar i sobreviure a naufragis

d’Ílion a Ítaca, com tu ara, victoriós amic de Vic,

i ara que ja no pateixes pretèrits,

de l’altra, de l’alta riba estant,

sé que ens esperes amb els braços oberts

en l’espai sense espai on s’esplaia,

i en el temps sense temps que el fa benaurat,

l’home just a la Ciutat de Déu.

Ciutat de París, darreries d’hivern.