El mot , en la primera de les accepcions, resta en mans d’especialistes. Quan hi havia bísties a cada casa i moltes a les possessions el concepte era ben viu. Encara que realment, els aregadors també eren especialistes. No tothom servia per aregar un animal, o dit d’altra manera en el sí de la família sempre hi havia persones amb més enginy, coneixements de la conducta animal i paciència que les altres.

En la segona de les accepcions, s’usa molt però se’n parla poc. No s’empra la paraula.

El DCVB mostra:

AREGARv. tr.
|| 1. Avesar una bístia a dur l’arada, a estirar carro o a les altres feines (Empordà, Cerdanya, Tarr., Bal.); cast. desbravar, domar.
|| 2. met. Adondar, avesar a obrar d’una nova manera; obligar a obrar segons llei (Mall.). Se quexan de sa servitut desenfreida y mala d’aregâ Ignor. 52.
Cult. pop.—Hi ha la creença que cal aregar les bísties en lluna vella, i en el mateix dia de la setmana, en què ha caigut Nadal; si no, les bísties treuen pèls blancs (Llucmajor).
Fon.: əɾəɣá (Puigcerdà, L’Escala, Llofriu, Figueres, Llucmajor, Inca, Artà, Men., Eiv.); əɾəʝá (Manacor).
Etim.: segons Montoliu (Est. Univ. vi, 292), del llatí *arĭcāre, derivat de arāre, ‘llaurar’. L’opinió de Spitzer (Neuph. Mitt. xvi, 20), que aregar pot venir de *adrĭgare, no és ben fundada en la part fonètica, car la forma catalana seria arregar, no aregar. Les formes areegar, aresegar i araygar, usades de Ramon Llull (V. areegar), semblen demanar per aregar un ètim llatí *arātĭcāre, ‘posar a l’arada’. L’evolució fonètica hauria estat, doncs: araticare > araygar (per pèrdua de la –t-) > aregar, o bé araticare > aradegar > aresegar (per canvi de –d– en –z-) > areegar (per pèrdua de la –z-, com espaa de espasa) > aregar (per reducció de les dues ee a una sola e).

Imatge de Google