Clara Santandreu  era encara una nina quan començàren les primeres marxes pel tren de Llevant. Forma part de les noves generacions que han viscut aquesta problemàtica des d’una altra perspectiva. Aquestes són les seves respostes al nostre qüestionari.

El meu nom és Clara i tinc 33 anys. Visc a Sant Llorenç des Cardassar, lloc on també vaig tenir el gust de néixer. Faig feina relacionada amb la gestió financera.

Quina ha estat la teva participació en les marxes pel tren de Llevant?

El gran moviment relacionat amb les marxes pel tren de Llevant, em va aplegar més bé sent una nina/adolescent. El que fa, que no tingués una implicació molt activa en les campanyes. Sempre em van semblar un fet més que essencial per la nostre comarca. Tot i així, llevant d’alguna assistència a alguna marxa, no puc dir que hi tingués una implicació tan activa com m’hauria agradat a dia d’avui.

Perquè ho feies?

Com he esmentat, la meva participació, tot i que escassa, sempre va anar lligada a la necessitat que té la comarca de Llevant d’interconnexió amb la resta de l’Illa. Per intentar acabar amb la mancança que portem arrossegant tants d’anys en quant a poder aconseguir una connexió via tren que ens porti cap a ciutat.

Quins records tens de les marxes? Allò de què et sents més orgullós/osa per haver-hi pres part?

De les marxes, en record el renou que creaven. Les notícies els diaris, la manera en com es va aconseguir introduir el problema del transport públic a l’agenda pública. Denunciant i fent palesa la greu situació que, desgraciadament, avui en dia encara es pateix.

(Foto de Petra Ballester)

Recordes amb qui anaves, anècdotes?

Record anar-hi acompanyada d’amics. Érem al·lots d’institut. Pot ser que la memòria em falli o el fet de ser una adolescent, pot tergiversar la realitat, però hi tinc un record, tot i que reivindicatiu, també de caràcter lúdic i festiu.

Record caminar per la via i un posterior manifest.

Tinc la sensació que s’hi respirava bon ambient, que el sentiment d’unitat de la col·lectivitat era ben latent en tots els participants de les marxes.

Record reivindicació popular amb gent de totes les edats. Des de infants, a gent molt més gran. Record caminar entre les herbes. Res de trescar per l’actual via verda.

Com explicaries a un jove de vint anys (que a la darrera marxa en tenia 8) el que eren les marxes i el moviment pel tren de Llevant?

Quan el medi ambient no estava damunt fulla, quant encara no es sentia xerrar de canvi climàtic, ni el jovent n’érem tan conscients com ho podeu ser vosaltres, joves de 20 anys, va sorgir una plataforma que intentava impulsar un transport col·lectiu molt menys contaminant.

(Foto de Petra Ballester)

Si en vint-i-cinc anys no ho hem aconseguit és perquè des de la plataforma, des de la societat civil, hem comès errades… Quines creus que han estat les errades de la plataforma?

La plataforma va aconseguir fer de la necessitat, una realitat. De fent, tot semblava que anava pel bon camí. Compra de maquinaria, arreglar la vida, rehabilitar edificis… Quant pareixia que les coses anaven cap endavant, entenc que es va produir una desmobilització. L’objectiu semblava assolit o al menys, tot apuntava a que seria així.

L’errada, segurament, va ser que, quan va fracassar tot el macro projecte que envoltada l’arribada del tren, la resposta ciutadana, no va ser contundent. Més bé, inexistent.

Crec que les errades estratosfèriques, provenen dels governs autonòmics. Tot i així, quan el projecte va derivar en l’actual via verda, l’oposició ciutadana hauria d’haver estat molt més forta i sonora.

Podries pensar que després de vint-i-cinc anys això acabaria així com està ara?

No. La veritat, és que una vegada arrencat el projecte, destinant tants de milions i començades a arreglar les infraestructures, no hi havia evidències de que tot plegat tornaria a fracasar.

Ara bé, queda clar que vàrem subestimar el poder dels governs de dretes, sempre en contra de tot allò que afavoreixi el transport públic al nostre territori, juntament amb el gran poder dels lobbies econòmics i en la posterior poca implicació dels futurs governs progressistes.

Si haguessis de fer una reflexió cap al futur, què diries?

Diria que ja hem perdut massa temps esperant una resposta des de les administracions que mai arriba. Veient com es destinen recursos a un nou projecte que no s’arriba a executar mai.

Si des de la ciutadania volem tren, l’haurem de lluitar. Des dels carrers i des de les protestes amb participació ciutadana massiva.

Creus que és una reivindicació vigent i justificada a dia d’avui?

Crec que no pot ser més actual. Tots en sabem molt més ara, que fa 25 anys, de la importància de ser conscients del nostre entorn i de protegir el medi ambient.

Els efectes del canvi climàtic no poden ser més evidents al nostre territori. Juntament amb els encariments dels preus dels combustibles i la certesa de l’escassesa dels carburats fòssils.

És evident que el model actual, en el que únicament impera la necessitat d’utilitzar el cotxe privat per fer qualsevol tipus de desplaçament a les Balears, ha de canviar.

És insostenible tant mediambientalment com econòmicament. No estem parlant d’un caprici de dels sectors més progressistes, sinó, d’una necessitat global per garantir la supervivència del nostre planeta.

Sembla un problema local, i ho és. Segurament per això, costa tant que es pugi dimensionar el problema real que sofrim a la comarca de Llevant, tot i així, analitzant la casuística, podem veure com es tracte d’un afegit més del model econòmic que ens regeix, fent que sigui més que mai una problemàtica actual.

Si es fes una altra marxa hi aniries? Creus que tendria ressò, èxit o serviria per alguna cosa?

Hi aniria. Tot i que crec, que el tren del Llevant de tants de detractors, que segurament serà complicat veure resultats exitosos.

Ara bé, sense protestes, sense reivindicacions, sense tornar a posar al centre les nostres deficiències en quant a mobilitat com a comarca, segur que no aconseguim cap objectiu.

No puc dir si hi haurà o no resultats positius si entre tots ho tornem intentar. El que si que tinc molt clar, és que des del silenciai la resignació, no s’ha aconseguit mai cap avanç social. I no en tinc cap dubte ni un, que el tren i el transport col·lectiu menys contaminat, són avanços socials més que necessaris.