El divendres, 6 d’octubre, a les 20h, es va inaugurar a la sala d’exposicions de l’Auditori sa Màniga de Cala Millor, l’exposició “Xalet” de la pintora manacorina, Catalina Julve, que va ser la guanyadora del XXXIV Certamen de Pintura de Son Carrió.
A la presentació a més de nombros públic, hi van assistir la regidora Delegada de sa Coma, Emilia Díaz-Asensió, i el regidor de Turisme, Juan Mestre. Presentà l’acte el director de l’auditori, Pere Santandreu, i l’exposició el president del XXXIV Certamen, Antoni Sansó.
La interessant exposició és gratuïta i es podrà visitar fins al 4 de gener de 2024. L’horari de visita és de dimarts a divendres, de 10 a 14 h i de 17 a 20 h, els dissabtes.
Des de card.cat ens unim a les mostres de felicitació que va rebre la pintora Catalina Julve.
Presentació de l’exposició a càrrec d’Antoni Sansó.
Aquesta exposició requereix una mirada en conjunt i suposa una nova aventura plàstica per na Catalina que va més enllà d’una experimentació dins un territori ple de possibilitats. Si la pintura no té una única direcció, al meu entendre, aquesta artista ha començat un viatge individual i personal ple de sorpreses i de trobades per extraure’n tota la riquesa expressiva possible.

Dins aquesta presa de consciència per aconseguir un llenguatge propi, na Catalina genera intenses atmosferes visuals obertes a multituds d’interpretacions. Sembla que agafa aquest títol com a metàfora del que vol dir-nos. Si la creació és risc, podem considerar aquesta exposició d’atrevida, d’un gran magnetisme visual, d’una gran llibertat expressiva…, on la frescor i l’espontaneïtat no estan renyides amb la contundència d’unes formes equilibrades i simples.

L’art no coneix de fronteres, actualment el límit entre disciplines i tècniques és cada vegada més difús. Estam immersos dins un caos d’imatges. Per això, podem qualificar aquests monotips com a pintura mental feta realitat. Aquestes obres es mouen dins un constructivisme clar, on les figures geomètriques que ens són més familiars hi són molt presents. Les formes com a al·legoria de casa, donen lloc a un constructivisme més poètic i difuminat on la llum apareix com a metàfora d’energia i a una abstracció on el color dissol les formes.

Obres en les quals el rigor geomètric és més palès, generen una sensació de moviment i són el punt de partida per explorar les variacions i possibilitats que la bellesa d’aquestes formes permeten. Quadrats, rectangles, triangles, línies… una geometria combinada i confrontada que dona lloc a una arquitectura imaginària, a unes construccions inacabades, a un món que vol parlar de l’ordre i el caos que representa l’actuació dels humans sobre la naturalesa.

Si el constructivisme és un art funcional, podem dir que en aquestes obres trobam una certa fidelitat a l’esperit constructivista. Ritme, repetició i equilibri van plegats per rompre les normes establertes. Obres en les quals la línia, com a expressió d’emoció, n’assumeix el protagonisme i, com a element simple, redueix els mitjans expressius al mínim per mostrar-nos el camí a una composició més fresca, més lleugera, més poètica, més espiritual… la creativitat sense barreres.

Obres més abstractes, on el gest s’allibera i la forma quasi desapareix per deixar fluir la imaginació. Si enllaçam això amb el títol, també ho podem utilitzar com a metàfora de la desaparició del paisatge. En definitiva, estam davant una obra directa i sensible on na Catalina es desvincula, de moment, de la imatge real, cosa que marca un punt d’inflexió del seu quefer artístic, que segurament encara té molt a dir, i potser aquesta Mostra només n’és un punt de partida.