D’una banda, tenim que els palestins de Gaza estan governats per Hamàs, un grup radical que creu que tots els musulmans haurien de participar en la Yihad, la lluita a mort contra els no creients, sobretot jueus, encara que això suposi que en els enfrontaments també morin molts palestins.
De l’altra, Israel està governat per Netanyahu, membre del Likud (del qual també en foren dirigents Benájem Beguin i Ariel Sharon), que considera que Déu (el seu) els va donar aquella terra perquè són el poble elegit i tots els altres n’han d’esser expulsats.
És a dir, les dues comunitats estan governades per gent que està convençuda que compleixen ordres divines, d’Alà i Jehovà, com en les lluites que mantenien els antics déus romans o grecs, segons la mitologia.
Creis que hi ha cap possibilitat de què arribin a un acord? Jo, no.
I si a això hi afegeixes que els occidentals no vam tenir altra ocurrència que juntar-los allà mateix després de la 2a Guerra Mundial…. treu comptes!
La venjança és l’infinit territori de les coses contigües. El tractat de Versalles ja va fabricar alemanys ultratjats que alhora fabricaren jueus errants que fabriquen encara avui palestins errants que fabriquen igualment vídues errants prenyades dels vengadors del demà”.(Daniel Pennac, fragment de la novel·la La petita venedora de prosa)