800 persones omplen l’Auditori de Manacor i fan un gran mosaic per la llengua catalana. 
Un gran acte carregat d’emoció, de música, de paraula, de poesia per celebrar el 50è aniversari de l’Escola Municipal de Mallorquí. Més de 800 persones han omplert l’Auditori de Manacor i han commemorat aquesta efemèride amb un gran mosaic que formava la senyera i el logotip creat expressament per a aquest aniversari. 
L’espectacle, creat per Toni Gomila i Joan Miquel Artigues, ha comptat amb la música en directe de Mar Grimalt, Roger Pistola, Carles Medina, Sebastià Gris i Rafel Swing. Amb un to poètic suggerent, l’acte ha comptat també amb projeccions audiovisuals.
L’acte ha celebrat la “deliciosa anomalia” que és l’Escola Municipal de Mallorquí, els seus 50 anys d’ensenyament, d’estima i de passió per les paraules i pel coneixement. Un reconeixement a la trajectòria de l’Escola i de totes les persones que l’han feta possible, començant pel professor Gabriel Barceló aquell quan començà tot en la clandestinitat, fins arribar a tota la gent que avui fa l’Escola, dirigida actualment per Margalida Rosselló. 
L’acte ha estat també un clam per fer del català llengua de cohesió i acollida. El batle de Manacor, Miquel Oliver, ha assegurat que  “les llengües no allunyen, sinó que serveixen per entendre’s. Que aquí no hi ha bàndols: aquí hi ha una ferma voluntat de compartir el que més estimam amb totes les persones que acollim a ca nostra”.
Una de les sorpreses de l’acte i dels moments més emotius ha estat el gran mosaic que el prop de milenar de persones assistents a l’acte han fet per celebrar aquests primers 50 anys.
 
DISCURS DEL BATLE DE MANACOR, MIQUEL OLIVER: 
Bon vespre a totes i tots. Quin goig veure aquest Auditori ple a vessar, quin goig que hagueu vengut.
Si pensam que una llengua és com una constel·lació, en què tots els seus parlants som estels solts que formam un dibuix imaginari que es pot observar des de qualsevol racó, el més important d’aquesta idea és que tots junts SOM.
De fet, si repassam la història sabrem que si SOM és perquè som tossuts, caparruts, insistents: i, sobretot, perquè volem ser.
Jo parl en català, pens en català, somiï en català i, de moment, faig feina en català. Però sabeu què? Que això no me basta. Jo vull anar al metge en català, vull anar al cine en català, vull anar a qualsevol administració i que m’atenguin (i m’entenguin) en català. Vull poder viure plenament en català i que els meus fills també puguin fer-ho. Vull que deixin de ser ciutadans de segona per expressar-se en la seva llengua quan anam a Urgències, que puguin veure la darrera pel·lícula dels seus dibuixos preferits en el mateix idioma que parlen, que per les xarxes socials hi trobin continguts que no siguin només en castellà, que el dret a estudiar en català no variï en funció de les idees de bomber (i ja me disculparan els Bombers) dels governants de torn.

Sabeu què? A mi m’enorgulleix ser un dels 13 milions de parlants d’una llengua viva que es transmet generació rere generació d’una manera normal, que té una tradició literària i una cultura riques i actives, que és la novena llengua més parlada a la Unió Europa i la vuitena llengua a Internet. Perquè, sabeu què? Parlam una llengua important. Perquè ens volen fer creure que el català no serveix per res, que només és útil per parlar-lo dins ca nostra, que és un càstig. I sabeu què és un càstig? Un càstig és haver d’aguantar el menyspreu de qui hauria de mirar per la gent a qui governa. Un càstig és haver d’assistir a faltes de respecte i retallades de drets sistemàtiques contra la llengua pròpia d’aquesta terra, la seva cultura i els seus parlants.

Diu l’Alcover Moll que una animalada és una feta o dita grollera, impròpia de racionals. Avui no no vull ni dedicar un minut d’aquesta festa que feim avui a anomenar cap de les animalades que es planegen des de les màximes institucions d’aquestes Illes, contravenint fins i tot les lleis i l’Estatut de les Illes Balears. Sí que vos diré, però, que si dic animalada, si dic barbaritat, si dic bajanada, si dic atrocitat, si dic disbarat, bestiesa, ximpleria, insensatesa o rucada, m’entendran de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer.

Perquè jo som del mateix poble que els llibreters i les llibreteres de Menorca. Som del mateix poble que escriu València amb accent obert. Som del mateix poble que no posa en dubte l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Som del mateix poble que tots aquells docents que vos adreçau en català a les famílies nouvingudes i els ensenyau què significa llengua d’integració. Som del mateix poble que na Sara Martín, manacorina nascuda a Madrid, i que na Paulina Zapata, manacorina nascuda a Colòmbia. Totes dues fa menys d’un any que viuen a Manacor i parlen un català fa-bu-lós. Són alumnes de l’Escola Municipal de Mallorquí i cada dia donen exemple allà on van.

No som ingenus i sabem que el català perd presència al carrer i que l’objectiu és que faci passes enrere també en la protecció legal. Però per sort, tenim petites anomalies com l’Escola Municipal de Mallorquí, que cada dia des de fa 50 anys fa feina per aconseguir que el català sigui llengua comuna, de cohesió social, de totes les persones que viuen a Manacor. Passeta a passeta, sense aturar, feina de formigueta. I sabeu quin és el seu secret? Idò que l’Escola Municipal de Mallorquí ha tengut un capital humà excepcional que, des del primer moment ha sabut copsar les necessitats de cada moment i ha sabut avançar i créixer adaptant-se a cada nova situació per poder millorar l’ús del català. No ens hem quedat en els cursos de català per a superar una oposició, no. Hem anat més enllà. Català per a persones nouvingudes, tallers de rap per a infants, tallers de teatre per a persones nouvingudes per a perdre la vergonya de parlar en català en públic, ball de bot, ballades populars, instruments tradicionals, Cossiers, Mulassa, tallers de cultura popular per a escoles i instituts. Des d’aquell primer moment en la clandestinitat encetat pel professor Biel Barceló fins arribar a l’Escola que avui dirigeix amb feina, feina i més feina na Margalida Rosselló. Sense deixar-me cap de les persones que n’han format part i que avui és impossible anomenar una per una: professores i professors, alumnes, membres del ple, amigues i amics. Vos don un gràcies immens.

Gràcies per estimar el més preuat que tenim: la llengua que configura el nostre univers particular, l’idioma que ens fa entendre el món a la nostra manera, la cultura que volem compartir amb les persones que han vengut a viure en aquest trosset de món. Perquè les llengües no allunyen, sinó que serveixen per comunicar i per entendre’s. Que aquí no hi ha bàndols ni separacions ni segregacions: aquí hi ha una ferma voluntat de compartir el que més estimam amb totes les persones que acollim a ca nostra. Per això vos deman que tenguem paciència, que no girem la llengua en funció de si la persona que tenim davant ens sembla nouvinguda, que ens creguem d’una vegada que podem parlar en català amb tothom i que, això, al final, és un acte de generositat i de respecte, i no el contrari.

Ja sabeu que a Manacor ens agrada dir que som la capital de la cultura dels Països Catalans, i ens agrada dir-ho perquè ho intentam practicar cada dia, ja sigui des del Teatre, des del Museu d’Història, des de la Institució Pública Antoni Maria Alcover, des del Conservatori Municipal de Música, o des de l’Escola Municipal de Mallorquí. Per això, és encara més important que reivindiquem aquests 50 anys, perquè són els primers de tot el que ha de venir i hem de construir. I podeu estar ben segures i segurs que serà molt, i que serà gran. L’Escola de Mallorquí és el batec d’un poble. Gràcies per formar part d’aquest cor que no s’atura de bategar! Molts d’anys i per 50 més!