Un dels darrers articles que he llegit a la revista científica  Mètode, de la Universitat de València, és un de Joan Mayol, excap del Servei de Protecció d’Espècies del Govern de les Illes Balears, el qual m’ha ajudat a donar llum a unes imatges llunyanes i borroses que tenia de la meva infància de l’horta i els molins de Palma. I és que record quan anava amb el cotxe amb els meus pares cap a Ciutat i quedava embadalit mirant a través de la finestra  les extenses planures plenes de molins, alguns conservats i altres no tant.

Aquella imatge, com vos dic llunyana i segurament idealitzada, sempre em va cridar l’atenció i ara, gràcies a Joan Mayol, puc entendre què representava tot allò i per què s’ha perdut. I de la mateixa manera intentaré transmetre-vos-ho a vosaltres.

Primerament Joan recorda al seu article com eren aquells temps  no tan globalitzats, en què l’horta de Palma estava esplendorosa i plena de molins durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX i servia per donar aliment a gran part de Ciutat (actualment l’illa només produeix el 15% del que s’hi consumeix). En aquest sentit Joan recorda “les somades de verdura que de bon matí eren transportades als mercats de Palma, amb centenars de carros de tracció animal fins als anys 60, on es venien a l’engròs a placers i botiguers o a la menuda als particulars”. I tota aquesta bona collita es produïa amb l’ajuda de centenars de molins (se n’arribaren a comptar més de 1000), que amb el seu moviment constant gràcies al vent (molt important en aquest sentit el vent de s’embat que l’altre dia explicava en Guillem Pont a la seva secció de Mots perduts)   treien aigua de l’aqüífer per a regar.

A l’article s’aprofita per fer un repàs històric de com van arribar aquest molins a Palma, enginy el qual va se duit per l’enginyer holandès Paul Bovij . Abans, i gràcies als àrabs que ens en van ensenyar el funcionament,  extreien l’aigua a través de les sínies. Mon pare, aquí, em recordava que ell de petit es turnava amb el seu germà gran per fer donar voltes la bísitia (mai havia d’estar aturada i havia de dur les clucales posades per no marejar-se amb tanta volta) i així extreure aigua. Però a Palma, gràcies al mencionat enginyer, es van construir a partir del 1850 centenars de molins, que empseos per la força eòlica, extreien de manera més còmode l’aigua per al regadiu.

També conta com van evolucionar els molins: de veles rectangulars i triangulars, a pales de fusta, la coa d’orientació autònoma al  vent… fins arribar als de ferro). I dona poderoses raons per saber per què van desparèixer:

• • L’aparició de les motobombes extractores d’aigua, molt més còmodes i  més eficients.
  • Abús de l’aqüífer: amb la nova tecnologia hi havia més comoditat, sí, i millor rendiment, però no hi havia límits  i això, com en aquest cas,  pot ser un problema i fer perdre l’aqüífer. De fet, passa a molts llocs de Mallorca cada any.
  • Expansió urbana incontrolada: vivendes, aeroport (esbucaren més de 100 molins per fer la primera fase de Son Sant Joan),  autopistes, indústries, hospitals, dues depuradores, una central elèctrica, una dessaladora…

Tot plegat ha fet que avui en dia no arribin a 100 el total de molins aiguaders en tot Mallorca i que el paisatge de l’horta de Palma sigui totalment decadent. L’intent de donar subvencions per a reparar molins no ha funcionat ja que en tot cas faria just funció decorativa i com tot (di-li llengua, eina, mitjà de transport…) si no és útil (o se li dona utilitat) tendeix a desaparèixer. Ara hi ha un projecte de fer-hi un “parc agrari“. Miam si hi ha sort, idò, i es pot recuperar encara que en sigui una part.

Font: Article “La desfeta de l’horta i els molins de Ciutat de Mallorca”, revista Mètode, Joan Mayol, excap del Servei de Protecció d’Espècies del Govern de les Illes Balears