Escric aquest text amb un nus a la gola, avui ens ha deixat el bon amic Tomàs Martínez i Miró, persona que des del primer dia que vaig posar el peu a Sant Llorenç mai ha tengut un no per resposta pel que feia a qualsevol fet relacionat amb la cultura, l’associacionisme o l’ensenyament, sempre estava disponible, SEMPRE.

Era per tot arreu allà a on pugués donar una mà per fer poble, bé ho sabem els que formam part d’aquesta publicació, però també ho sabien bé a l’OCB, a la coral, als cavallistes, al grup d’havaneres en el qual cantava, a la plataforma pel tren de Llevant, al STEI, al PSM, a l’Assemblea de docents, etc. La llista d’entitats amb les que va col·laborar no té fi.

Bona gent fins a dir basta, de fet si aquests dies sentiu a qualcú que parli malament d’ell, desconfiau d’aquesta persona, en Tomàs no volia el mal ni per al seu pitjor enemic.

La principal sensació que he tengut quan m’he assabentat de la seva mort ha estat que no hi ha relleu, en un món a on cada vegada més la gent just dona una mà si hi ha de guanyar qualque cosa, en Tomàs es multiplicava per poder ser arreu i engrandir aquests petits espais que tanta falta fan a una vila.

De forma especial en Tomàs es va implicar, i crec que n’estava ben orgullós de l’esdeveniment que portava a terme a l’estació del tren de Sant Llorenç, cada estiu per les festes dels “Poetes i la memòria històrica” el qual, amb l’ajuda dels seus col·laboradors i companys, va aconseguir que fos un èxit de participació i de públic, de ben segur enguany el recordarem aquest dia i el trobarem TANT a faltar.

Em dona la sensació que, per molt que escrigui, mai serà prou homenatge per a una persona tan gran com tu. Descansa en pau company i amic, una aferrada a tu i a tota la família.