Tarda plàcida. Haviem de fer temps per arribar d’hora a una cita cultural.
De forma pausada visitarem l’exposició de les obres que havien concursat en el certamen local que es fa cada any. Com sempre les obres es trobaven exposades en una de les sales de l’antic convent de monges franciscanes, adaptada temporalment per a tal finalitat. Les condicions d’espai i llum potser no són les idònies, però tampoc estan malament.
Solament una altra família i nosaltres. Poguérem contemplar idò, les obres sense presses i de prop i d’enfora.
En general quadres agradosos. Algun que no vaig saber entendre (a mi em semblava de perspectiva i colors aparentment malgarbats).
Dos dels quadres tenien un paperet aferrat a sota: Primer premi i Segon premi.
No saig saber veure enlloc la justificació de tals honors
Encara no havia sortit de la sala quan m’assaltaren els dubtes: ¿quins criteris s’han utilitzat per definir les obres guanyadores?.
D’entrada em semblaria que un “m’agrada” o un “no m’agrada” resulten del tot insuficients quan es juga amb la feina i sentiments dels altres.
Entre altres coses perquè no deixa de ser un posicionament narcisista i patriarcal (jo en sé molt i puc jutjar la feina dels altres).
En tot cas els criteris de la selecció són quantificables? O s’utilitzen arguments tipus etiqueta de vi? (equilibrat, amb aromes de creativitat pura, colors encertats, postmodern…i coses semblants).
¿Tenen els comissaris i jutges del concurs més coneixements artístics que els autors de les obres presentades?
Si les obres son anònimes, ¿com es podria avaluar el procés, el canvi , l’evolució, l’esforç, el treball de descoberta?.
Es el mateix pensament que m’envaeix al veure els guanyadors de les gloses de Sant Antoni. Si compleixen els requisits de rima i ritme. ¿qui pot dir que una és millor que l’altra?.
Una manera com una altra de desvirtuar el concepte de “cultura” i de mantenir l’estat actual de les coses que dicta la moda i els interessos del moment.
Imatge: Sense títol. Damià Arnau (2006)
Efectivament tota tria té una part important de subjectivitat. però no només els premis, també l’atorgament d’una distinció a algun ciutadà (fill il·lustre, fill adoptiu…), d’un lloc de feina a algú, l’obra de teatre que es farà a l’Espai 36 o sa Màniga dissabte que ve a canvi d’una altra que s’ha descartat… Molt poques coses escapen a la subjectivitat quan es fa una tria (per molts de criteris que s’estableixin prèviament).
Cert. No ens podem alliberar de la subjectivitat. En tot cas el que si es pot fer, en primer lloc és esser-ne conscients de que la nostra tria és i serà sempre subjectiva. I en segon lloc posar barreres -criteris quantificables a tots els nivells- per minvar la incidència de la nostra subjectivitat. (No és el que sol fer un professor al proposar un exàmen?)