Es veia venir, tenia mala ferida, tots ho sabíem, ell també. Malgrat això sempre resta una espurna d’esperança: tal vegada girarà cap a bé. La lluita cel·lular no para i arriba un moment en que el cos fineix.

Resta, però, l’esperit, l’energia, la informació que s’escampa i mai desapareix. Es així que ens retrobarem, seguirem fent part de la Terra.

Ara mateix resten els records dels nombrosos moments compartits. D’aquella mirada crítica vers el joc social i d’un singular concepte d’art lligat a l’observació i experimentació, ben lluny de l’actual i escampada mirada economicista i egocentrista.

Un concepte d’art que el convidava a experimentar i girar fulla; segurament ni tan sols deu disposar de currículum actualitzat, per què l’hauria de mester?

Sabem que tots tenim la mirada esbiaixada, i quan hi ha estimació el biaix encara més creix. També sabem, però, que per conèixer una situació no cal recórrer a tots i cada una de les parts. Els petits detall mostren l’ésser.

Ara mateix, amb la ferida fresca, passades unes hores del seu traspàs, en venen a la memòria tres moments relacionals singurals.

El més llunyà és el dels passejos nocturns d’estiu pel camí de ses Toltes. Encara es podia considerar jovençà, na Maria del Mar era menuda i cercàvem la fresca nocturna. Em va impactar, per això encara ho recordo la seva lucidesa i el seu esperit crític: “-Si vols que la gent es perdi llegint, posa just al costat d’una bona obra un munt de publicacions mediocres, i la bona passarà desapercebuda”, em digué en un moment de la distesa conversa.

Una altra més recent, de quan el matrimoni ja s’havia instal·lant a Can Parpal, en un dels vells establits del terme, la cella que va de Son Roca a Son Violi passant per Son Berga. Visitant el seu taller, de banda les peces que treballava i els dibuixos previs del que havia de fer, em va sorprendre i captar l’atenció aquelles finestres plenes de petites peces, petits bastonets, i pedres singulars trobats en els seus passejos marins susceptible de convertir-se, tal vegada, en escultures. La recol·lecció de ·”natures mortes” contrastava amb el coneixement de les plantes que ornaven el seu singular i espaiós jardí.

La tercera és recent, de fa pocs dies, el cos ja era afeblit i respirava oxigen facilitat per una màquina. Al adonar-se’n de la nostra visita, rompent resistències no dubtà en incorporar-se i acompanyar-nos a la taula de la terrassa per parlar del món, de les coses i del viratge polític que s’anava escampant. Una versió actualitzada d’aquell cos obert i somriure permanent amb que acostumava a rebre les visites.

Tres anècdotes que poden il·lustrar el Pepe que estimam. Moltes altres: les eixides laborals a Alemanya, la relació amb els seus néts, el difícil encaix en les relacions locals, les excursions compartides, les converses, el menú habitual del seu sopar… i moltes altres resten, de forma conscient en el calaix del sentir.

Allà ens veiem, Pepe!.