Es veia venir, tenia mala ferida, tots ho sabíem, ell també. Malgrat això sempre resta una espurna d’esperança: tal vegada girarà cap a bé. La lluita cel·lular no para i arriba un moment en que el cos fineix.
Resta, però, l’esperit, l’energia, la informació que s’escampa i mai desapareix. Es així que ens retrobarem, seguirem fent part de la Terra.
Ara mateix resten els records dels nombrosos moments compartits. D’aquella mirada crítica vers el joc social i d’un singular concepte d’art lligat a l’observació i experimentació, ben lluny de l’actual i escampada mirada economicista i egocentrista.
Un concepte d’art que el convidava a experimentar i girar fulla; segurament ni tan sols deu disposar de currículum actualitzat, per què l’hauria de mester? Continua