No és el color del cel, avui un tant grisós i mancat de transparència. Tampoc els ocres ara daurats o el diversos tons de verd que mostren els mostres camps a l’estiu.

Tampoc es tracta d’un malestar físic o emocional concrets i diferents dels altres dies,,,

No ho sabria definir, però no tots els dies són iguals.

Avui una singular tristesa m’acompanya. No sé si s’hauria de considerar tristesa o sols incomoditat, neguit, preocupació, desgana…

Faig llista mental.

Hi ha determinades singularitats del procés del viure que poden influir-hi, però cap depassa la suposada normalitat.

En tot cas la situació d’avui no és gaire diferent de la d’ahir o d’altres dies passats,

Potser és precisament això, la manca de nous al·licients o com assenyala JM Esquirol és l’adverbi, el continu “igualment”.

També podria ser quelcom que, ara mateix no es fa present en el pensament però que actua a l’inconscient: una paraula més alta que les altres, la incomprensió de conductes alienes o fora de l’abast, la notícia que un amic passa per forat estret… ves a saber!

Segurament és res. Sols això, res. Una idea d’estiu que s’esvairà dins la immensitat. Una singular tristesa que no va més enllà de la percepció.

No tots els dies són iguals…i és que el sol surt per a tothom