Qui s’estima acostuma a usar guants per fer determinades feines a fora vila. D’altres, segurament per imitació del que varem veure fer als nostres pares i padrins, treballam a mans nues; ens agrada el contacte de la pell amb la terra.
Aquesta manera de fer te, però, el seu cost. Si vas d’herba, com et descuidis ben aviat compareix una pua ficada al popis d’un dels dits.
La naturalesa no sol, presentar situacions pures, fins i tot quan a primera vista es presenta de forma uniforme, per exemple un camp de blat o un d’olivardes o un ullastrar…la realitat és ben diferent, sempre es dónen nombroses i diverses combinacions de plantes que varien segons condicions de terra humitat i època de l’any.
Per això quan vas d’herba a mans nues s’ha d’anar alerta perquè entre els inofensius brots de gram o moc d’indiot hi pot haver, de forma imprevista, un brotet d’aritja o de romeguer que, de seguida, es fa ben present.
En aquest cas l’adaptació és inconscient i automàtica.
La pressió de les mans sobre el conjunt d’herbes disminueix fins a trobar l’inevitable i necessari equilibri: no potser forta perquè les pues punxarien la pell, ni tan fluixa que l’herba es desprengui de les mans.
En tot cas son les mans que s’adapten a l’herba
Aquest “necessari equilibri” en la pressió de les mans sobre l’herba, em portà a altres imprescindibles equilibris en el món de les relacions personals.
Si les exigències són massa fortes o no estan en sintonia amb els valors fonamentals que pugui tenir cada persona, hi ha el perill que les relacions en vagin afeblit fins a desaparèixer. I si són massa febles, sense compromís. seran engolides per l’avorriment.
Aquest equilibri, al meu entendre, s’ha de treballar, encara que, en determinades circumstàncies pot aparèixer de forma espontània.
El sol surt per a tothom i el necessari equilibri és aplicable a grups, entitats, associacions, cooperatives… on sempre la direcció s’haurà d’adaptar als interessos i necessitat de la potencial població (o haurà de transformar aquests interessos i necessitats)