M’agrada aquella metàfora de l’educació en forma de cossiol. Es deure de pares i educadors preparar i adobar la terra per tal que la llavoreta, la persona, es pugui desenvolupar a la seva manera.
No es tracta, idò, de posar-li un politxó perquè vagi dret, o de posar models que ens agraden a nosaltres per tal que el pugui copiar, i encara menys fer que passin per l’aro de les nostres creences.
El llibre mostra el llarg i tortuós camí de l’autora per tal des desfer-se’n de les argolles socials de la seva infantesa per poder trobar el seu propi camí.
Tot un exemple .