Circula per la xarxa una imatge de Jean Piaget immers en un munt de carpetes i llibres. S’assenyala que escomès sobre aquell desordre aparent, ell respongué:

“Com saps Bergson demostrà que el desordre no existeix!. Hi ha dos tipus d’ordre, l’ordre geomètric i l’odre vital. El meu és netament vital!. Les carpetes que utilitzo estan a l’abast de la mà segons l’ordre que indica la necessitat. De la mateixa manera puc trobar aquí abaix una referència de fa deu o quinze anys. Les carpetes que es troben més avall es converteixen en quelcom més delicat, però quan s’ha de cercar es cerca. Du menys feina que ordenar-ho cada dia”.

La referència em va portar al record dels anys en que, estat a l’equip de suport, feia d’administratiu en una entitat financera. Una vegada fet el “quadre”, normalment es guardava la documentació del dia per ordre de número, però altres directors més joves ho guardaven tot, sense ordenar i lligat amb un elàstic. Al indagar sobre motivacions els primers s’aferraven a la tradició amb allò de “el que està bé, està bé” mentre que els segons ho justificaven per l’economia del temps. -Més val no ordenar i ja ho cercarem si ho necessitam. Cada persona té el seu estil.

L’argumentació de Piaget, s’ha plantejat a nivell de conversa de taula. El fill petit m’ha recordat que està be això dels dos estils d’ordre sempre i quan hom treballi sol, però situats en treballs d’equip, resulta convenient el consens en un determinat criteri d’ordre.

He fet meva la seva idea. No és el mateix el treball en solitari que el treball en equip. Cada situació -i cada persona- es diferent.

Poc després, i retornant en aquells llunyans anys de vida laboral en una oficina, he recordat que malgrat els consens d’ordre pactat, algunes vegades, algunes persones, malgrat el pacte segueixen amb el seu ordre vital. No sempre es respecten les condicions del consens.