Georg Friedrich Händel

ORLANDO

Théâtre du Châtelet, 2 de febrer 2025

A partir d’una batalla al Pirineu navarrès que tengué lloc el 15 d’agost de 778, fruit d’un poeta tot sol (conegut amb el nom de Turold, tot i que també és probable que és tracti d’una producció tradicional coŀlectiva), fou composta, vers el 1100 dC, la més antiga de les cançons de gesta franceses: La chanson de Roland (Rotllan en català, Orlando en italià). Segons la llegenda, aquest guerrer mort heroicament a Roncesvalls, era nebot de Carlemany, que aquell estiu conegué una de les poques derrotes del seu sacro-imperi germànic. Aquest personatge fou reprès el 1516 pel poeta italià Ariosto: la primera versió de l’Orlando Furioso, en quaranta cants, va ser publicada a Pàdua. La tercera i última versió, en quaranta-cinc cants, va aparèixer el 8 de setembre de 1532. Dos segles més tard, inspirà òperes a Scarlatti, Vivaldi o Händel (aquest n’hi dedicà tres: Orlando (1733), Ariodante (1735, gener) i Alcina (1735, abril)). Al primer acte, el mag Zoroastre (el baríton Riccardo Novaro), guàrdia del temple i del destí, és un simple vigilant de museu durant els tres actes d’aquesta escenificació al teatre de Châtelet (inaugurat el 1863 al mateix lloc que fins el 1810 fou una presó: quin canvi! Des d’aleshores, més que competir, completa la programació de l’Opéra Garnier, que ja existía, amb la de l’Opéra Bastille, que data de l’època de Mitterrand). Orlando, que a l’estrena era interpretat per un castrat, dia dos de febrer ho va ser per la mezzo Katarina Bradič, que tenia el grip, d’on que, per moments, la seva veu mancàs de potència, encara que, després de l’entracte, i ja en plena follia (el seu personatge havia enterrat viu el seu rival en amor i destruït la casa d’una pastoreta), les seves cordes vocals, unides a les de l’orquestra, adaptades al seu estat de salut (n’hi ha que ho notaren, d’altres que no), conegueren una revifalla notable (almenys per a un servidor), salvant i servant, tant amb la veu com amb els seus talents actorals, el caràcter tràgic d’aquesta òpera que un muntatge pretesament post-metoo# (comprensible, tal volta, només per la directora mateixa) havia complicat fins al punt de reduir el drama a un simple vodevil. Després que el mag hagués interpretat el fat de l’heroi en i amb els astres, després que aquest darrer hagués renunciat a la guerra a causa del seu amor per Angelica (que al seu torn s’enamorarà del príncep Medoro), i que, havent perdut el seny, prendrà la pastorella Dorinda per la reina del seu cor i es creurà a l’Infern per haver matat tots els altres protagonistes, s’adorm i entretant Zoroastro els fa tornar comparèixer i fa vencer la Saviesa.

Menció honorífica per a la soprano Giulia Semenzato (la pastora Dorinda), plena de charme o de duende (com vulgueu), que es mostra ingènuament encantadora cantant la seva condició modesta amb uns aguts pletòrics que arriben fins al sostre del teatre i s’acosten al setè cel.

El nin Händel sorprès tocant en secret
Quadre de Margaret Isabel Dicksee (1893)

Leo Janáček

LA GUINEUETA ASTUTA

Opéra Bastille, 1 de febrer 2025

Quan Janáček va descobrir la història inspirada en el còmic de Těsnohlídek i va decidir convertir-la en una òpera, el 1921, va començar a treballar trobant-se amb l’autor i estudiant els animals. Amb aquesta comprensió dels personatges implicats i els seus 70 anys d’experiència vital, i amb totes les seves facultats artístiques intactes, va començar a treballar en l’òpera. Va transformar la caricatura originalment còmica en una reflexió filosòfica sobre el cicle de la vida; com passa amb altres òperes de compositors d’edat avançada, aquesta presenta la vida com un retorn a la senzillesa.

El guarda forestal que se n’enduu una a casa seva, aprèn per experiència pròpia que no és fàcil ensinistrar una guineu, especialment aquesta, que és un animaló particularment astut, feminista i revolucionari, capaç i tot d’incitar les gallines del corral a revoltar-se contra el gall per «forjar un món nou» («la gallineta ha dit que no», no és ver, Lluís?). Aquesta passatge m’ evoca la comèdia Lisístrata d’Aristòfanes, on té lloc la primera vaga de la Història: empeses per la protagonista, les dones fan vaga de sexe perquè els homes no es facin la guerra. Ara: si la llibertat permet a la guineu de descobrir l’amor, la pobreta ho pagarà car…, car les seves insolències i imprudències (cap ésser no escapa a la pròpia naturalesa) la duran a una mort violenta.

Estrenada a darreries de 1924 à Brno, aquesta obra tardana de Leoš Janáček compta amb una orquestració tan exuberant com la natura que descriu. Es tracta d’una partitura a part en la història de l’òpera : rarament hi trobareu herois que siguin guineus, grins i llagosts. D’enfora, també em féu pensar una mica en l’oratori de Haydn que alaba La Creació, perquè també hi apareixen, com més tard en la Pastoral de Beethoven, murmuris de rierols i altres elements i sons de diverses criatures.

Faula-rondalla sonora, aquesta Guineueta astuta constitueix una aŀlegoria de la vida humana, un cant que celebra l’eterna remudar-se de la vida i de la natura.

Entre les seves altres òperes, sensible com fou sempre al «folklore» (rondalles i cançons populars) hi ha també la inoblidabe Amor de les Tres Taronges.

L’Orchestre, Chœurs i Atelier lyrique de l’Opéra national de Paris, conjuntament amb la Maîtrise (coral de nins) des Hauts-de-Seine/ Chœur d’enfants de l’Opéra national de París. Magnífica, carismàtica, colpidora Elena Tsallagova en el paper principal, molt ben secundada per la resta del repartiment, i amb una dramatúrgia lírica i cristaŀlina (gens confusa, comparada amb la d’Orlando), amb una via de tren abandonada que alterna amb un camp de gira-sols.

Elena Tsallagova (la Guineueta)