Diuen, els qui en saben, que sempre cal dur una llibreta a la butxaca per poden engospar pensaments. Si els deixes passar es volatilitzen i es perden.

Cosa semblant passa amb aquest feix d’informació de ens arriba de forma continuada. Sense anar més lluny ahir, o potser abans, veig llegir un deliciós article referit a la llengua. L’he cercat com un endimoniat per fer un “De la premsa” i no l’he sabut trobar.

El sentit, amb paraules molt ben lligades, era que front a la pèrdua de l’ús social de la nostra llengua, de forma individual sols ens resta la persistència, el fer-la servir en tots els àmbits en que ens movem.

Tan sols és exigir, o millor dit, aplicar un dels nostres drets fonamentals.

Molts som els qui mantenim una postura blana, els qui a la més petita indicació giram la llengua per una pretesa “educació”. Idò no, fent això li fem una flac favor a la llengua.

Segurament tampoc es tracta de fer-ne un conflicte en cada ocasió en que la llengua i els drets lingüístics són maltractats, fonamentalment pel cost emocional, de temps -i de rebot econòmic- que pot suposar.

Es tracta de , amb tota correcció, posar peu fiter.

Me’n va donar lliçó dies passats na Caterina al Mercadona de Manacor. Per adreçar passes va demanar a un empleat de la companya de seguretat on era la perfumeria, que s’escriu, exactament igual que en llengua castellana i es pronuncia d’una manera ben semblant. Aquell home, amb cert somriure prepotent demanà que li féssim la consulta “en castellano por favor”, i ella, sense perdre el somriure li va etzibar “ja ho cercarem nosaltres”.

Aquesta és la postura que recomanava l’article que no he sabut trobar.

Vagi per dit. El sol surt per a tothom, també pels qui vam néixer en aquesta Terra

(Imatge de Google)