Si l’havia sentit alguna vegada, aquest mot s’havia disolt en la immensitat de l’oblid.

A la taula de cafè parlaven de galines, ara es bon temps per posar polles ponedores, i una persona de la taula recomanava a l’altra que no les posas d’aquestes blanques: –no convenen són llambrines!

En sentit figurat assenyalava que tals galines eren més eren esquerpes, salvatges,  desconfiades que les altres, les suposades “normals”. Això de les galines ve a ser com tot, hi ha espècies que es posen de moda, i les modes van i venen.  Fins a saber que eren “llambrines”, aquestes blanques tenien la fama, sense cap tipis d’anàlisi comparativa, de ser bones ponedores i poc menjadores.

El DCVB mostra:

LLAMBRÍ m.
|| 1. Cuc de fang (Eiv.); cast. gusano.
|| 2. fig. Jovencell, fadrí (Palma). «Aquesta al·lota, un llambrí la grumejava».
Fon.: ʎəmbɾi (mall., eiv.).
Etim.: del llatí lumbrīcu, ‘cuc’, amb el sufix –ic substituït per –í.