DOTZE ESTACIONS
Divendres passat, el 26 d’octubre, a la històrica Salle Gaveau, inaugurada el 1907, i on s’han produït gegants com Debussy, Saint-Saëns, Ysaÿe, Marguerite Long, Cortot, però també Enesco o Casals, tengué lloc un concert ple d’alegria i de virtuosisme. Ni més ni menys que tres vegades Les Quatre Estacions: les de Vivaldi, que tothom coneix (i molts sense saber-ho). Després de Le quattro Stagione (1727), Las Cuatro Estaciones Porteñas (1965-1970) i Les quatre saisons du Québec, estrenades a Montreal per l’Orchestre FILMharmonique, dirigida per Francis Choinière, a la Place des Arts l’11 de setembre 2026, i amb els mateixos músics, de manera que cada ciutat que forma part de la gira europea d’aquesta orquestra (París, Bordeus, Viena, Praga i Berlín) és testimoni, cada vegada, d’una estrena mundial.
Cal precisar que, en el cas de Piazzola, no es tracta, per exemple, del simple pas de l’estiu a la tardor, no. En el seu cas, el terme Estació vendria a ser l’equivalent del terme Saison en l’obra de Rimbaud: no em referesc tan sols a l’únic llibre publicat d’aquest gran poeta francès, sinó també a la utilització d’aquesta paraula en poemes seus, paraula que també, segons el seu amic Ernest Delahaye, feia servir, amb el mateix significat, quan parlava. Per exemple, quan escriu: “Vull que les estacions em gastin”, es refereix a períodes o, en llenguatge més planer, als anys, al pas del temps, i no al temps atmosfèric. En el cas del compositor argentí, s’hi ha d’afegir un matís més: el període en la vida d’un home, d’un home que habita els bidonvilles o barris de barraques de Bones Aires a l’època de la seva composició, la qual cosa no li impedeix, de tant en tant, “citar” o parafrasejar l’eminent compositor barroc.
Quant a l’obra de François Dompierre, quebequès, com ja haureu endevinat, després de donar-nos les gràcies per anar a escoltar-lo a ell en comptes de la seva compatriota Céline Dion o el papa que s’expressaven davant sengles multituds al mateix moment, ens digué unes paraules sobre aquesta obra seva realment magnífica. Mal m’està dir-ho, però, per ignorància (no tots els músics són musicòlegs, i el vostre servidor és musicòleg aficionat, com hi ha, per exemple, arqueòlegs aficionats), el senyor Dompierre afirmà, de manera del tot equivocada, que Vivaldi fou el primer compositor a inspirar-se directament en la Natura, quan, en realitat, segles abans, Clément Jannequin, i, un poc abans del prete rosso, Rameau i els Couperin, o Monteverdi i Purcell, ja havien incorporat “efectes especials” a les seves respectives partitures per a reproduir tempestes o escateineigs de gallines.
Bromes de banda, ataquem i resumim l’ambient que es respirà a la Salle Gaveau, tota plena de good vibes, com diuen ara els joves del nostre món globalitzat, just que jo ho faig servir en el doble sentit de l’expressió: les vibracions de les cordes (clavecí, violoncels, violes i violins) i les vibracions que, a través del cos, tocaven la nostra fibra més sensible. Tot gràcies a la també canadenca Isabella d’Eloïze Perron, una de les millors violinistes del planeta, i plena d’energia, d’alegria, de carisme, i d’una tècnica que, en ella, sembla natural, i és que aprengué a tocar el violí a l’edat de dos anys, una mica més i neix amb una prolongació a la mà esquerra que en lloc de carn és fusta Stradivarius. Per a cada obra, és posà un vestit diferent: florejat per a Vivaldi, vermell-tango per a Piazzola i colors tardorals com el de les fulles d’auró present a la bandera del seu país i als seus vastos territoris inhabitats.
Isabella d’Eloïze Perron té qualque cosa, un no sé què, que diria San Juan de la Cruz, que fascina literalment, que vos embruixa, que vos fa trobar el temps massa curt, encara més, que en comptes d’haver anat a un concert, heu somiat. El director i tots els altres instrumentistes formaren un sol cos amb ella, una harmonia perfecta.
Si voleu més estacions musicals, vos recoman les de Haydn, que, entre el 1799 i el 1801, en compongué dues versions: oratori profà i quartet de corda, una i altra titulades simplement Die Jahreszeiten (Les estacions) poc després del seu gran èxit Die Schöpfung (La creació, obra en què també imita el “llenguatge” d’un munt de criatures que acariciam o menjam.
(Si jo no era a veure el papa, és perquè, a l’Stade de France, aquell vespre, havies de tenir entre 18 i 35 anys, i si no era a veure la veu del film Titanic és perquè no tenc el do d’ubiqüitat i perquè el seu concert costava un ronyó.)
Jaume Galmés