I en la conversa de la taringa de mots que deixam perdre per invasió dels castellanismes, sorgiren els mots més íntims i familiats: papá, mama, padrino, madrina…que han desbancat els tradicionals mon pare, ma mare, padrí jove, padrina jove…

Una mirada parcial al DCVB:

1. MON(pl. mos),MAadj. possessiu usat només atributivament i anteposat al nom:
El meu; cast. mi. 
Fon.:—a) Forma masculina: mun(pir-or., or., men., eiv.); mon(occ., val., mall.).—b) Forma femenina: mə (pir-or., or., bal.); ma (occ., val.). En la pronúncia dialectal, es diumu mareen lloc de ma mare (mall., men.), per analogia de la forma masculinamunde mon pare.
Ús literari i dialectal:—Mon i ma, com els altres possessius ton ta i son sa, eren usats normalment i amb freqüència en la literatura antiga i en la Renaixença; actualment s’usen poc en el llenguatge literari, substituïts amb preferència pels possessius el meu, la meva, el teu, etc. En el llenguatge parlat, l’ús de mon, ton i son, és encara més restringit que en el llenguatge literari. Podem dir que han desaparegut completament de quasi tot el Principat, i sols es conserven seguits de certs noms de parentesc al País Valencià, a les Balears i a part de Catalunya occidental i meridional.

 

PADRÍ, -INAm. i f. 
|| 1. Persona que presenta un infant a les fonts baptismals i que adquireix l’obligació moral de protegir aquell infant i fer-li de pare o de mare si arriba a quedar orfe; cast. padrino, madrina. (Es diu també padrí o padrina de fonts, per distingir-lo dels padrins de l’accepció 2, ipadrí o padrina jove(Mall.) per distingir-lo del padrí de l’accepció 3).

Imatge de Google