A diferència d’altres municipis, en el nostre no hi ha costum de servar els diversos pregons que, en teoria, obren les festes patronals.

Amb això, enguany, José Juan Umbert, un dels pregoners l’ha fet arribar al nostre President.

El pregó diu així:

PREGÓ DE LES FESTES DE SANT LLORENÇ 2026
A CÀRREC D’ANEGATS (per Pep Álvarez, José Juan Umbert i Paco González).

Pep
Bon vespre, llorencins, llorencines, veïnats, amics… i tots aquells que heu vengut amb
ganes de donar el sus a les festes així com toca.

José Juan
Primer de tot, gràcies.
Gràcies a l'Ajuntament de Sant Llorenç per pensar en noltros. I gràcies a tots voltros per ser avui aquí.

Paco
Per noltros tres és un honor immens ser aquí. Fins al punt que, com a Anegats, és la
primera vegada que ens retrobam a damunt un escenari, davant la gent, des de la nostra dissolució el juny de l’any passat. I és que gran part de la història del grup s’ha escrit a aquest poble.
JUSTIFICACIÓ
Pep
Quan ens varen telefonar per demanar-nos si volíem fer el pregó, la primera reacció va
ser d'alegria. La segona…de pànic. Perquè tots tres pensàvem exactament el mateix.

José Juan
Pensàvem que pensaríeu: “perquè aquests borregos venen aquí a fer-mos el pregó?”

Paco
I vos prometem que això va generar un debat.
Ho vàrem discutir. Inicialment vàrem discrepar. I, com sempre també, al final ens
vàrem posar d'acord.
Perquè, després de donar-hi moltes voltes, ens vàrem donar compte que, al manco, hi
havia cinc motius de pes que feien impossible dir que no.

PRIMER MOTIU
Pep
El primer és geogràfic. Meam…tampoc som de s'Arracó. Som de suquí devora.
Set quilòmetres. A Mallorca això és quasi compartir replà.
I, a més…quantes històries d'amor han començat entre Son Servera i Sant Llorenç?
Quants matrimonis? Quantes famílies?

SEGON MOTIU
José Juan
El segon és molt més important: Les persones. Els amics. La forta connexió humana
que tenim amb molta de gent de Sant Llorenç. Noltros som quintos del 78.
Vàrem estudiar secundària a l’institut Mossèn Alcover de Manacor. Això va ser quan
vàrem fundar el grup. Pensar en aquella època, és pensar també amb els companys llorencins de l’institut, com en Xavier Gil, en Pep Lluis Soler (Pepillo), Lluc Quina, en
Joan Llinàs, en Joan Caldentey (Calden), Toni Gomila (Botó), , na Cati Jaume, na
Mercè Massanet, na Quica Caldentey…i quinta amunt, quinta avall, en Joan Riera, en
Joan Gomila “Juanillo”, en Tolo Roig “Pocholo” (amb qui ja jugàvem jutns de nins per
Cala Millor), en Jeroni Fullana, en Pau Quina, n’Andreu Llinàs…entre tants d'altres que és impossible anomenar a tots. Anys després, ells serien dels primers seguidors que vàrem tenir Anegats.

TERCER MOTIU
Paco
Aquí hi ha trampa. Perquè en José Juan sempre ha tengut una manera molt curiosa
d'entendre la geografia. Son pare, en Rafel de Son Garriga, va néixer…va créixer…
i va viure a Son Garriga. Terme municipal de Sant Llorenç. I encara avui…quan li
demanes:
—Rafel… tu ets serverí o llorencí?
No dubta ni un segon. "Llorencí." I clar…si son pare és llorencí…ell hi té una cama!

QUART MOTIU
Pep
Aquest era fàcil. En José Juan va jugar amb el Carde. I tots sabem que jugar amb el
Carde…..és quasi com haver estat empadronat aquí.
No sabem si jurídicament serveix. Però sentimentalment…compta. I molt. Més d’un pic
a pujat a tocar amb la camiseta del Carde.

CINQUÈ MOTIU
Continua Pep.
Però hi ha un darrer argument. El més difícil de rebatre. El més romàntic.
I el més important: Aquest és el municipi on més vegades hem tocat, en tota la nostra
trajectòria musical. 20 vegades entre el 2004 i el 2024! 11 a Sant Llorenç, 6 a Son
Carrió, 2 a Sa Coma i una al bar s’Olímpic.
El que noltros volem explicar avui aquí, el que volem dir, és que Sant Llorenç ha ajudat
a fer els Anegats. I avui els Anegats, maldament ja no estiguem en actiu, hem tornat per donar-vos les gràcies. Quan un grup fa vint concerts al mateix municipi, no és una
casualitat, és una relació. Sabem que en Tomeu Penya ens guanya, però ell també és
més granadet.

José Juan
El fet és que si quan érem joves ens haguessin dit que un dia feríem de pregoners a les
festes del poble no ens ho hauríem cregut. Perquè noltros, de joves, sempre vos havíem tengut una mica d’enveja com a poble. Enveja sana eh. I aquesta és la visió que podem aportar de defora, defora de l’ull de l’huracà tot es veu millor. Aquest sentiment d’orgull, d’identitat, d’unió, de pertinença, de ser i de fer poble, de cuidar els uns dels altres, de ser més que un poble, una família; això sempre ho hem admirat i respectat profundament. La música uneix a les persones. Un poble que camina unit, que canta unit, s’aixeca unit. Sant Llorenç ho ha demostrat moltes vegades.
Eima i coratge per vos.

�� EIMA I CORATGE (MÚSICA)

SEGONA PART
SANT LLORENÇ, TERRA DE MÚSICA
Paco
Després de reflexionar sobre l’enfocament que havíem de donar al pregó, consideram
que com a músics i artistes, hem de parlar de música. De la història de la música
d’aquest poble. Posar en valor tots els músics, artistes, sonadors, cantadors, i musicòlegs que ha tengut i té Sant Llorenç. I és que hem vengut a donar veu a un poble, que sempre n’ha tinguda. Perquè Sant Llorenç és terra de música. És terra on les notes no només s’escolten, sinó que s’hereten. On les bandes han marcat el pas de generacions senceres.
On els músics han omplit els carrers, places, església i festes.

Pep
Pensam amb cantadors antics com en Toni Fai, en Pep de Son Berga o en Rafel de sa
Fontpella. Gent que no sabia que estava fent història. Només cantava. Com havien
cantat els seus pares. I els seus padrins.
Però gràcies a ells avui encara coneixem tonades com la Cançó de ses Sales, la Cançó de Sant Antoni, la Tonada de llaurar, les jotes, les mateixes, els copeos… o la música del Ball de Sant Joan Pelut.

José Juan
Però tota aquesta música hauria pogut desaparèixer. Perquè hi va haver un temps que
moltes d'aquestes cançons varen quedar en l’oblit, i varen deixar de sentir-se arran de la dictadura franquista.
I aquí és on apareixen dues persones que mereixen un agraïment immens.
Na Joana Domenge i en Rafel Duran.
Als anys vuitanta varen anar casa per casa. Parlant amb els cantadors més vells.
Sense aquella feina de recuperació avui probablement moltes d'aquestes melodies no existirien.

Paco
Na Joana, a més va fundar l’agrupació Tramudança, hi va tocar molts d’anys i encara
avui continua sembrant aquesta llavor, encarregant-se dels sonadors de Sant Joan Pelut amb els nins, i ensenyant ball de bot.

Pep
I això és el que més ens ha agradat descobrir preparant aquest pregó. Que a Sant
Llorenç la tradició no és un record. És una cosa viva. Per exemple…els Salers.
Gràcies a una gravació d'en Toni Fai es varen poder recuperar. I avui, cada Pasqua, tornen a sortir pels carrers.

José Juan
El mateix passa amb agrupacions com Nirà Bé. Que demostren que el ball de bot no és
una fotografia antiga. És present. I mentre hi hagi qualcú que tengui ganes de ballar…
continuarà essent futur.

Paco

I si hi ha una festa que resumeix tot això…és Sant Antoni. Aquí és impossible no
recordar na Francisca Racona i tots els ximbombistes de Sant Llorenç. Una dona que
va mantenir viva la flama de Sant Antoni quan la festa estava cap piu. I que va
demostrar que una ximbomba podia ser molt més que un instrument; podia ser una
manera de mantenir viu un poble.
I en aquesta mateixa línia volem reconèixer també la feina d'en Toni Genovart. Al cap  davant de la Xerebanda, acostant la música tradicional a les noves generacions.

LA MÚSICA MODERNA
Pep
La música a Sant Llorenç, però, no s’ha quedat només en la tradició. També hi hagut
una escena moderna molt viva. Noltros, que venim del rock, no podem deixar de
recordar grups com Terratrèmol, Pedregats o Egan Suguia, una banda femenina de
punk, ben reivindicativa i singular a principis dels anys 90.

ELS MÚSICS
Pep
I també volem reconèixer músics que, des de diferents estils, han continuat fent créixer
la tradició musical del poble. En Toni Servera "Toni Manolo", amb grups com Roig! o Martini Boys. En Llorenç Ferrer, n'Adrià Pasqual, en Toni Gomila “Botó”, na Mireia Mestre o en Xisco Tous.
I segurament avui mateix hi ha nins o nines asseguts en aquesta plaça que d´aquí quinze anys també seran damunt un escenari.

HOTELS
Continua Pep.
De vegades pensam que la música només neix als conservatoris o a les escoles. Però
aquí també va néixer als hotels. Durant dècades, els escenaris de Cala Millor varen ser
una autèntica universitat musical. Per allà hi passaren formacions de primer nivell com
Los Cinco del Este, Amigos o Los Javaloyas, i centenars de músics aprengueren l'ofici tocant cada vespre davant un públic internacional. Aquell ambient musical va convertir Cala Millor en un dels grans focus musicals de Mallorca i va contagiar tota una generació de joves que, anys després, també formarien grups, bandes i projectes propis.
En part, la vitalitat musical que avui té Sant Llorenç també s;explica des d´aquells
escenaris.

LA BANDA
José Juan
I no podem acabar aquest recorregut sense esmentar la Banda de Musica de Sant
Llorenç, que es va fundar l’any 1889 sota la direcció de Llucià Sureda. Actualment
dirigida per Miquel Àngel Llull, és una peça fonamental de la vida del poble.
Generacions de llorencins hi han après musica gràcies a directors i persones que hi han dedicat una part de la seva vida; com l’amo en Llucià, Francesc Sapinya, que li va donar una gran empenta, o Damià Muñoz, entre d’altres. Després la veureu en acció!

PONT CAP ALS ANEGATS
Paco
Noltros, com hem dit abans, som aquí per agrair al poble de Sant Llorenç el paper
fonamental que ha suposat per a la nostra formació musical, perquè si hi ha un poble
que ha ajudat a escriure la història dels Anegats…és aquest.

TERCERA PART
UNA PART DE LA NOSTRA HISTÒRIA
Continua Paco
Quan començàrem els Anegats no teníem cap pla ni cap estratègia. Ni internet, ni xarxes socials. Ni tan sols sabíem si allò duraria més d’un estiu. Tan sols teníem moltes ganes de canviar el món fent cançons.

Pep
Quan ets jove sempre penses que el més difícil és escriure una bona cançó. Amb els
anys descobreixes que no. El més difícil és que aquella cançó trobi una casa. Que
qualcú la faci seva. I això…no depèn dels músics. Depèn de la gent. Per això abans hem dit que una part dels Anegats s'ha escrit aquí. Perquè és exactament així. No és una manera de parlar. És la realitat. És el municipi on més vegades hem actuat en tota la nostra vida. I això és una història d'afecte.

L´ANY 2004
José Juan
Que va començar a l’any 2004, quan vàrem treure el nostre primer disc, Illenc, el del
“tirurí”. Aquell estiu aquest ajuntament ens va contractar per primera vegada. Jo, dins el
vestuari des Moleter, repartia el nostre cd als jugadors del Carde.
Quan varem venir a fer les proves de so, ben nerviosos i morts de por, pel concert
d’aquella nit, vàrem veure que, al Carrer Major, s’havien penjat unes pancartes, fetes de bocins de llençols, on hi havia escrits versos de les nostres cançons, i missatges d’ànim com “Anegats amunt” , “aquest ciment m’anul·la sa ment” o “es missatge és clar”.
Per noltros, veure aquella rebuda, aquell detall, va suposar un abans i un després. Varen ser cent cavalls de força, i vàrem tenir una sensació de suport i d’acolliment, que mai podrem oblidar.

Paco
Noltros erem molt inexperts, sempre deim que hem après a tocar damunt els escenaris.
És exactament a aquesta plaça on hi tenim els fotogrames gravats de la nostra evolució com a grup de rock. Aquí en vàrem aprendre.
Quan feim un repàs mental de les vint vegades que hem tocat al vostre municipi, la
única cosa que canvia, som noltros: poc a poc mos vàrem anar professionalitzant i
amollant més. Lo que no ha canviat mai ha estat el carinyo i l’afectuosa rebuda que
sempre hem tengut al vostre poble, des del minut zero, voltros heu fet que els Anegats
siguem qui hem estat. Mai vos estarem prou agraïts.

Pep
Sabeu? La industria musical no té res a veure amb la música. Noltros pensam que,
triomfar en la música, és això que vos contam; comptar durant tants d’anys amb el
suport i l’amor d’un poble, sentir-te estimat.

Hi ha gent que creu que els grans escenaris són molt alts, i tenen moltes pantalles i
ballarines. No és vera. Un gran escenari, és aquell que es duu dins el cor. Per noltros,
aquesta plaça ho és.

�� UN GRAN ESCENARI (MÚSICA)

CLOENDA
Pep
Abans de començar aquest pregó pensàvem que veníem a explicar coses. Ara ens
donam compte que, en realitat hem vengut a donar les gràcies. Gràcies als qui varen
cantar abans que nosaltres. Als qui varen conservar la música.Als qui l'ensenyen. Als qui continuen fent-la créixer. I també als qui, fa més de vint anys varen decidir donar una oportunitat a quatre al·lots de Son Servera.

José Juan
Abans hem dit una frase. Hem dit que havíem vengut a donar veu a un poble.
La veritat és que ens hem equivocat. Sant Llorenç no necessita que ningú li doni veu.
Perquè fa segles que la té. Una veu pròpia. Una veu que canta. Que riu. Que celebra.
Que sap plorar quan toca. I que sempre acaba tornant a cantar.

Paco
Nosaltres només hem tengut el privilegi de posar-hi unes quantes cançons. I de formar
part, durant una estona molt petita d'aquesta banda sonora.

COMIAT FINAL
Pep
Ara sí. Ja no ens queda res més per dir. Només una cosa. Gaudiu molt d’aquestes festes.
Estimau-les. Sortiu al carrer. Ballau. Cantau. Abraçau-vos. Perquè les festes, en el fons, són això. La millor excusa que ha inventat un poble per recordar-se que continua essent una família.
Llorencins, gràcies per estimar-nos tant durant tots aquests anys. No ho oblidarem mai.
Molt bones festes de Sant Llorenç.
Visca Sant Llorenç!
I que avui…de veritat…vagi de bo.

�� AVUI VA DE BO