Un dels articles de premsa de l’altre dia (no recordo ni la data ni la capçalera) s’iniciava amb una referència a la “teoria dels vidres trencats”.

Aquella investigació ja referenciada fa devers cinc anys a card.cat assenyala que si en un edifici es trenca un vidre i aquests no es o reposa, al poc temps n’hi haurà d’altres de trencats.

Els investigadors també allargaren la recerca amb un cotxe estacionat en una zona residencial americana. Hi podia estar dies i dies sense que ningú en fes cas, però si se li trenca un dels vidres en poc temps, malgrat l’estacionament en una zona de luxe, es veia totalment desballestat.

La referència del diari em portà a pensar en la complexitat del comportament humà i a la transcendència del missatges que ens envia l’entorn. Com a grup intentam imitar les conductes dels altres i encara més si “els altres” van revestits d’autoritat.

D’altra banda el divagar del pensament em portà al lent arrelament de les aportacions científiques en les tasques diàries,

Des de la mirada de la “teoria dels vidres trencats” no seria de rebut acceptar com a conducta lògica i exemplar -per exemple i per citar casos concrets viscuts- que un municipal, sense cap necessitat urgent aparent, condueixi el seu cotxe en contra direcció, que el batle (i no faig referència a l’actual) estacioni el cotxe en un cornaló, o que un funcionari sigui el darrer en treure el seu cotxe de la zona inundable quan hi ha alerta groga.

Tal vegada convé començar a prendre consciència del “valor de l’exemple”.