Racó de poesia (5) Joan Salvat-Papasseit

Joan Salvat-Papasseit nasqué a Barcelona l’any 1894 i morí a la mateixa ciutat l’any 1924.

La mort prematura del seu pare, als set anys, va fer que quasi no anàs a l’escola i aprengués a llegir i escriure pel seu compte.

Els fets de la Setmana Tràgica, l’any 1909, feren que el jove de quinze anys s’interessàs vivament per la política a la qual restà vinculat tota la seva vida.

Està considerat un dels representants de la poesia d’avantguarda.

La seva fràgil salut i la tuberculosi acabaren amb la seva vida als trenta anys.

La seva obra poètica més important és:

  • Poemes en ondeshertzinaes
  • L’irradiador del Port i les gavines
  • Les conspiracions
  • La gesta dels estels
  • El poema de La rosa als llavis
  • La meva amiga acom un vaixell blanc
  • Óssa menor
  • Altres poemes esparsos

L’OFICI QUE MÉS M’AGRADA

A Jordi López-Batllori

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l’ésser fuster:
-serra que serraràs
i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d’encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d’una nouera te’n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s’embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m’encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballin.

¿I al dic? Oh, els calafats!
Tot el Port se n’enjoia
car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d’escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden:
veiéssiu les gavines
com els duen claror.

I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga
de colors a pleret.

I encara més
si us deia l’ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt…
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!

 

(La imatge que il·lustra l’article està agafada se blocs.xtec.cat)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada