Mots perduts: betzà

Crec recordar que l’amo Antoni, fa anys, em va dir que els polls d’oca eren betzans. Vaig entendre que volia dir que eren esburbats, que posaven els peus dins les menjadores.
Tenia el concepte tort betzà interioritzat i vaig poder comprovar que, tant aquí com al migjorn encara era un concepte viu.
Vaig mirar “Els aucells de les Balears” de Joan Mayol amb bells dibuixos d’Aina Bonner -imatge destacada-. Casant la descripció que em feren els caçadors amb el que hi havia ecrit es podia deduir que el tord betzà era la mateixa cosa que la grívia (Turdus viscovarus)

Per estar-ne més segur faig fer consulta a Optimot i, vés per on!, no solament confirmaren que tord betzà i grívia eren una mateixa cosa (de l’Atles ornitonímic de les Illes Balears, de Cosme Aguiló i Antoni Mestre) sinó que em remeteren a una glosa de Joan Llull publicada a Flor de Card fa vuit anys i a un Felanitx de l’any 1979.

El DCVB mostra:

BETZÀ, -ANAm. i f. 
|| 1. Poll o polla més gran que els altres, però malgarbat i amb poques plomes (Mall.). Sa llocada que haurem de presentar, mos ès sortida lo més esguerrada: son uns pollots batzans, que sols de veure-los ja afarten!,Alcover Rond., vi, 52.
|| 2. Persona gran i beneitota (Mall.).
Fon.: 
bəʣá (Mallorca).
Etim.: 
derivat per betza. Per la discussió extensa de l’etimologia, V. butza.

Optimot, una eina certament extraordinària de la Direcció General de Política Lingüística conjuntament amb l’Institut d’Estudis Catalans i el Centre de Terminologia TERMCAT.

2 pensaments a “Mots perduts: betzà

  1. Des la pura observació personal d’un ornitòfil que és lluny de ser un ornitòleg, havia constatat, sense anar-ho a cercar mai, la similitud entre el tord i la griva (a França “grive”, fins i tot a París n’hi ha pertot). M’ha alegrat, Guillem, tu que els segueixes (i cal identificar-los “pel vol, el cant i el plomatge”, em deia el metge Ramis, EPD) des d’al·lot, que posant fil a l’agulla, “casassis” o cosissis aquests dos cosins. Com a enamorat dels mots, m’ha alegrat també veure que afegint un adjectiu a un nom d’un ésser viu dels dos regnes, com per a “vauma boja” (aquí: “rose trémière”), obtinguem el nom del seu veí.
    UN LECTOR PARISENC

  2. En l’accepció de persona curta, hi ha una glosa d’en Xurí que diu:

    Sentir-te és una hermosura
    me fa pena es teu glosar
    per això et vull avisar
    has d’agafar un poc d’altura
    per això et dic gran figura
    lo meu és bo d’arreglar
    amb un bisturí amb sa mà
    però en canvi tu, betzà,
    es teu mal ja no te cura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.