Ahir, passades les set del matí i moments abans de sortir el sol, a la banda de ponent es mostrava una lluna grossa, vermella, plena…imponent!
Una plenitud semblant a la que, en determinades i comptades ocasions, arriben a aconseguir les persones que hi treballen.
D’un dia a un altre, si fa o no fa a la mateixa hora, es presenten substancioses diferències entre la sortida de sol i la “posta” de la lluna. Sembra igual però no és. “L’única cosa permanent és el canvi continu” d’Heràclit es fa present
Está molt bé possar paraules als qué noltros mortals només podem extasiarnos contemplant
En el seu camí constant, casualment, en vaig poder captar una altra imatge. Era el mateix dia, però aquest cop la vaig trobar a llevant, fosquejant. I ella, allà… de camí cap a una nova plenitud.
Quines lliçons ens donen els altres!