Sobre el parlar de Sant Llorenç (I)

Sempre he tengut una predilecció especial per les llengües. Per totes en general i per la nostra en particular. Fins a setè de primària (l’EGB d’altre temps) vaig rebre, malauradament, l’educació exclusivament en castellà. Els meus primers contactes amb la llengua catalana arribaren de la mà del rector Joan Rosselló en aquella sala freda i inhòspita de la planta baixa de la rectoria, cap a finals de la dècada dels 70. No va ser fins al vuitè curs, amb en Guillem Pont de professor, que un sistema educatiu que començava a ser incompatible amb els nous temps em deixà estudiar en la meva llengua, una llengua que llavors tenia el nom de “mallorquí”. En tots els àmbits s’operaven canvis, i l’ensenyament no podia ser una excepció.

Vaig rebre tota la meva educació infantil i primària a Sant Llorenç, primer a ca ses Monges i després al Colegio Nacional Mixto de EGB, ara Col·legi Mestre Guillem Galmés. Amb mon pare i mumare originaris de Son Servera, des de ben petit sentia a ca meva mots i expressions que no es corresponien amb les que sentia al carrer o a l’escola. Qualque burla o comentari graciós per part dels meus amics feren que m’adaptàs paulatinament a la manera de parlar de Sant Llorenç, arraconant totes aquelles expressions i mots “estranys”.

Com deia, sempre m’ha atret el fet lingüístic. Era ben petit i ja em dedicava a repetir les frases i expressions d’un mètode de francès que escoltava gràcies a un vetust però efectiu tocadiscs. El meu primer viatge d’estudis a Galícia em serví per fer-me un improvisat vocabulari gallec-castellà –encara no m’havia plantejat mai per què punyetes parlava en una llengua i escrivia en una altra!-; allà hi anotava les paraules i expressions en gallec que aconseguia agafar dels rètols dels carrers o de la premsa escrita. Record que fins i tot vaig adquirir un diari per aconseguir-ne més.

Aquest interès meu per la llengua, doncs, m’ha duit a fer aquest escrit, que no pretén ser ni rigorós ni exhaustiu, sobre les característiques de la manera de parlar de Sant Llorenç. No hi ha poble que no tengui qualque particularitat en el terreny de la llengua, sobretot si es tracta d’un  poble aïllat. Així, no fa gaire temps, a Algaida encara anomenaven la guàrdia municipal “s’arrual”, deformació de “sa (guàrdia) rural”; per als campaneters els “pintons” són “llapis de colors”; a Maria de la Salut, dels “xítxeros” (també anomenats “pèsols” o “estiragassons” ) en diuen “pitxos”; a Petra pronuncien “no” amb “o” oberta; a Sineu pronuncien amb “e” tancada el so neutre final (“die” o “canye” per “dia” o “canya”); a Son Servera diuen “bubul” per “bagul”, “mumpore” i “mumore” per “mumpare” i “mumare”…

Tanmateix, és molt difícil, per no dir impossible, destriar quins trets són exclusivament llorencins i quins són presents en altres pobles. Els que esmentaré, però, caracteritzen la parla de Sant Llorenç d’una manera especial, però no gos dir-ne cap que sigui propi només del nostre poble.

Molts d’aquests usos, a més, es troben en un procés recessiu, ja que els mitjans de comunicació solen propagar fàcilment altres formes més generals.

Joan 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.