L’altre dissabte, fent dues cervesetes amb els amics, que és quan millor surten les idees (i ho dic tant pels amics com per les cerveses), vàrem recordar que bell que era sentir una crida. Riguérem imitant la tonadeta de la cançó introductòria i la peculiar manera de pregonar del sergent. Les seves famoses entrades de “Se fa sebre…” retornaren a la nostra memòria i per moments ens va semblar tornar-lo sentir. Coses del suc…
Uns dies després, vaig tornar recordar el tema i em vaig adonar que és una llàstima que hàgim perdut una tradició tan peculiar com aquesta, la qual en tot Mallorca només conservàvem nosaltres. Per això em vaig decidir per publicar un article en el qual demanàs el retorn d’aquest costum ancestral.
Sa crida tenia una estructura fixa. Primer es posava una musiqueta introductòria perquè el poble advertís que s’estava a punt de donar un missatge. Record que les dones majors del meu carrer, en sentir-la, automàticament sortien al carrer a parar l’orella. En pocs segons, l’empedrat s’omplia de dalt a baix i, que voleu que vos digui, això donava un aroma de poble que ja no es veu. La tonadeta de la música era molt atractiva, fins al punt que la taral·lejaves sense adonar-te’n. Posteriorment (i no en conec les causes) es va canviar per una cançó dels Pedregats, la qual, més enllà de si fos bona o dolenta, no considerava gens adequada per donar entrada a una crida. I és que el rock o el pop o el que fos amb una cosa tan antiga no lligava gaire.
Després de la musiqueta, que durava uns dos minuts, la inconfusible veu del sergent feia acte de presència. Els seus missatges sempre començaven amb l’entradeta de “Se fa sebre…”. Una vegada acabat el missatge, el repetia dient “Es repeteix…”. Allò millor d’aquests missatges era que quasi ningú entenia del tot el que deien, o bé perquè no se sentia amb claredat si estaves un poc lluny, o bé perquè justament passava algun cotxe que n’interferia la recepció. Fos el que fos, al final era inevitable sentir les veïnades que se demanaven entre elles “Què ha dit?”, “A quina hora diu?” “On ha dit que es feia l’acte?”. No sé com s’ho feien, però al final entre totes eren capaces d’unir les frases i completar el missatge.
Idò ara resulta que en ares de la modernitat (internet, sms…) ja no es fa una cosa tan senzilla i que costa tan poc com una crida. Molts em diran que no és efectiva, i jo no els ho negaré, però a vegades val la pena mirar més enllà en nom de les tradicions (sobretot si no tenen cost, ni moral ni econòmic). Sabeu quin honor que és el fet de ser l’únic poble de Mallorca que conserva una cosa com aquesta? I pel que costa, valdria la pena que l’Ajuntament es plantejàs restituir-la. No sé, potser sigui un romàntic (o un inadaptat) enmig de l’era de la tecnologia, però a vegades, com diuen els poetes, val la pena mirar amb els ulls del cor.
Frase destacada:
– M’han dit que has perdut la memòria.
– Ah, sí? No me’n recordava. Sabia que havia perdut alguna cosa, però no recordava ben bé què era.
(J.M. Folch i Torres, Tractament per als desmemoriats)
Hágase…
Hágase?,…no ho entenc?
Hi havia un gestor polític mallorquí que quan va ser interpelat pel jutge sobre diverses obres faraòniques i es desviament de fons que aquestes patiren, ell contestà: no sé de què em parla, senyoria, jo només deia HÁGASE.
En aquest cas, si d’ell es tractàs, diria, HÁGASE, i es pressostaria 2,5 milions d’ euros per fer sa crida
PD: això de pixacantons calamillorer té massa paral•lelisme amb libèl•lula portenya….diria que ens coneixem i tot….
“Hágase” pues,….de fet, estic convençut que funcionaria més bé sa crida que els mitjans de comunicació de l’ajuntament de Sant Llorenç,…un clar exemple es la bústia de queixes de la seva Web,…que segons sembla no acaba de funcionar o
i les queixes van a fons perdut.