Els que saben de dinàmica de grups assenyalen que quan s’ajunten diverses persones per actuar plegats vers la consecució d’un objectiu més o menys comú, ben prest van assolint un determinat rol en el grup; un paper que es gestiona amb més o menys encert i que és semblant, per no dir igual, als mateixos papers que altres persones assoleixen en altres grups. I no tan sols això sinó que una mateixa persona pot compartir, o no, els mateix rol en diversos grups.
Tant és si són grups d’esplai, laborals, esportius, associatius…
En el grup de les excursions mensuals, en Sion és qui més vegades es disfressa amb el rol del “xistós”, aquell que, en els moments de dificultat, en un pas difícil, en una costa empinada o en una rosseguera, tal vegada per distensionar, amolla alguna ocurrència o comença a contar acudits.
L’altre dia pujant al Massanella des l’embassament del Gorg Blau, quan t’enfiles bordejant sa Trona, just quan l’alzinar dóna pas al pinar i és dóna la mescladissa d’arbres, just abans d’arribar al carritxar, va coincidir que, caminant en fila pel caminoi, vaig coincidir amb en Sion i en Felip, que jugaven a les ocurrències. Què saps com s’entra en un bar de pinxos? I fent sa miloca i posant-se de puntetes anava avançant. I que saps aquell que dels dos amics que seient en el porxo, un neteja una escopeta, res que amb això l’escopeta es dispara i se’n du bona part de la cara d’un, i l’altre li diu: Ei! no em miris així que jo també m’he esglaiat! Després del pertinent somriure, en Felip assenyala “és ver que tothom no més veu lo seu! I que saps com s’entra en el “cafè de Canto”… La conversa altres vegades més seriosa i profunda (si més no, aparentment) sobre temes diversos ajuda a escurçar el camí, ferma relacions i suggereix pensaments.
La pujada al cim del Puig de ses Bassetes comporta certa dificultat, i després, el transit fins al Massanella pel Coll de n’Argentó és fa sobre roca pelada. Cada passa és un escaló, el grup s’estira i predomina el silenci, l’esforç requerix concentrar energies… Ja hi som!, eii quin ventet! o fa fred! Són les expressions més habituals en arribar al cim. Després ve esplaiar la vista i de recrear-te en aquests instants en que et fons en el paisatge, i et sents formar part d’una espectacular naturalesa còsmica compartida per història i éssers, veure com les cares dels altres mostren cansament i satisfacció alhora, quan els comentaris o són de plenitud o de curiositat per conèixer el noms dels altres cims i centrar la ubicació, i la majoria mira en silenci.
Potser solament són uns pocs segons, tal vegada i segons el ritme i l’hora, qüestió de minuts de conversa amb un mateix, que inclou el tòpic “hi he arribat, estic i em sent bé”.
I després s’inicia la baixada. Dinàrem en el Coll des Prat. Compartírem dolços i llepolies. Festejarem els anys d’en Joan. Després de descansar, baixàrem zigzaguejant pel comellar de Comafreda. Alguns s’endarrereixen una mica, el cansament, el cop d’una caiguda rutinària… comença a actuar. Sempre algú acompanya, l’ambient es distès i l’esforç relatiu, trescam el camí de pedres d’una torrentera, no si val a badar però no requereix esforç que condicioni la conversa.
Na Maria conta l’eixida de la fotografia. Val a dir que na Maria en domina l’art de la fotografia, i que tot començà a manera d’obsequi nadalenc. Gairebé tòpic, la família es reuneix, fas fotografies… i tens una ocurrència, com per exemple fer un calendari familiar, un obsequi que treballes amb il·lusió, que sorprèn i agrada i que, després s’arriba a convertir en lligam de dependència. Tu què en saps!, ja que hi som!… i si féssim un mural d’aquesta que hi som tots? I per més fer… us agrada més aquesta fotografia o aquesta altra? I aquí neixen certes discrepàncies suaus entre les persones que havien de triar. Encuriosida, na Maria demana explicacions sobre el motiu de perquè una i no l’altra, i se n’adona que la mirada d’un ve condicionada per un cossiol no gaire elegant, però que en el conjunt resulta difícil de veure, i la decisió de l’altre ve condicionada per aquell marès sense referir, que fa part del corral. Es curiós, assenyalà na Maria, cada un es fixava en allò que volia amagar, no més veia lo seu!
Altra vegada entre alzines transitam en direcció al Coll de sa Batalla (a vegades escrit Bataia) on ens espera l’autocar.
Un mateix dia; dues anècdotes, un acudit i un fet succeït que mostren una mateixa evidència que, adesiara, oblidam. Tots veim les coses d’una manera diferent a la dels altres, la nostra personal única i intransferible mirada.
I si tots veiem coses diferentes al mateix lloc,com s’explica que baixant per un pas amb certa dificultat, tots passem per el mateix lloc, gairabé amb els mateixos moviments?
Gracies Felip. Em facilites la possibilitat de comentar que, segons sembla i diuen, som éssers vius tancats (per això tothom ho veu a la seva manera) que es relacionen i s’adapten a l’entorn i als altres…el baixar del pastor o del contrabandista condiciona el dels excursionistes i entre aquests, el guia als altres.