Després de deixar clara la diferència entre llengua i dialecte, Francesc de B. Moll, explicà que tots els idiomes tenen diversitat de paraules o formes, segons els diferents territoris on són parlats.
Les llengües parlades, la castellana, per exemple, són un conjunt de dialectes amb particularitats pròpies (el sevillà, el santanderí, el toledà, el murcià …) que tots plegats formen la llengua castellana.

“Els mallorquins que han après el castellà a l’escola se pensen que entenen bé del tot aqueixa llengua. És una il·lusió: van ben errats. Només entenem una part del lèxic espanyol:aquella que és més general i que surt cada dia en el diari o en les converses televisives. Però si ens posam a llegir autors castellans autèntics i de fibra lterària, hi trobarem centenars de paraules que ignoràvem”.

A continuació, el doctor Moll afegia: “La gent que opina sobre llengua i dialecte sense tenir una preparació adequada, se fixa sobretot -quasi exclusivament- en el lèxic: en les paraules aïllades. A Mallorca, els fanàtics del “mallorquí-i-res-més-que-mallorquí” diuen que usant les paraules gos i gat deixarem de parlar mallorquí, perquè a Mallorca el gos es diu ca i el gat es diu moix“.

Deia Moll, que a més que no hi ha cap obligació de dir gos i gat, si seguíssim aquest criteri diríem que cada poble té una llengua diferent, perquè cada vila té paraules pròpies usades només a la localitat o a la comarca. O no diem “senyorets” a Sant Llorenç, quan a molts altres indrets en diuen “crespells”. I per altra banda no és cert que la paraula gat no sigui una paraula ben mallorquina: o no recordau aquella expressió que deien els nostres padrins “Gat escaldat, aigua freda tem”, o aquella altra que diu: “Qui no té més que un gat, amb aquell se combat”.

Afegia l’insigne filòleg:”És que les paraules com a tals, el simple lèxic, tenen dins l’idioma una importància molt relativa. No parlam amb paraules aïllades, sinó amb frases, amb tota una estructura mental i formal que està per damunt de les paraules totes soles. L’estructura d’un idioma no es desfà, encara que perdi vocables o encara que hi entrin paraules estranyes procedents d’altres idiomes”.

Continuarem …