El Déu de l’Evangeli

Les mitologies que ens expliquen els deus de les antigues civilitzacions ens mostren uns deus que,  moltes vegades, són egoistes i que cerquen com aprofitar-se dels homes i dones del món, que es vengen dels humans i que es barallen entre ells per aconseguir més poder. Son uns deus que miren cadascú per ell, i que actuen capritxosament segons els seus interessos, i malmenen els homes i dones del món segons la seva conveniència.

En canvi el Déu cristià, que ens mostra L’Evangeli, és tota una altra cosa. L’Evangeli de Joan ho explica així: “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen ell, sinó que tinguin vida plena”. “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a Ell”. Per qualque cosa diem que la millor explicació o paràbola sobre la manera de ser del nostre Déu, es Jesús damunt la creu, que dóna la vida per aquells que estima, i està amb els braços oberts acollint la humanitat sencera.

El Déu mostrat per Jesús no es manifesta com els deus de les mitologies clàssiques que actuaven capritxosament amb els homes i dones del món per adquirir més poder i domini, a imatge i semblança dels vicis humans, sinó que el Déu cristià es mostra com una relació d’amor entre les tres persones de la Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant) , que no tenen altra curolla que l’amor de Déu arribi a tothom per tal que tots visquin en plenitud i ningú es senti exclòs. Quan veiem a Jesús damunt la creu, entenem que l’Amor infinit  ha esclatat damunt la terra i ha farcit tota la creació  del seu mateix amor per tal que  L‘Esperit  de Déu, present i actuant dins cada persona i dins el món sencer, tot ho regeneri, renovi i transformi, segons els designis de la veritat i de l’amor.

La missió i la tasca de qualsevol persona o  comunitat, que creu en el Déu de Jesús, és que l’amor gratuït, infinit, i totalment desprès de Déu arribi i tothom, i així tots i totes es sentin cridats a viure de manera semblant a aquest Déu. Estimant com Ell estima. Segons el Déu que l’evangeli explica, la veritat de la vida no consisteix en lluitar pel poder i domini del món, sinó estimar i servir als demés i les tasques justes en defensa del dèbil perquè  tothom visqui. El sentit de l’església i de qualsevol comunitat o creient és entendre, creure i viure això. Qui es tanca conscient i radicalment al Déu-Amor, i segueix el model de les divinitats antigues egoistes que lluiten pel domini, està greument malalt i en perill de morir com a persona i com a comunitat. Qui s’obri a la veritat de l’Amor, viu i fa viure; està sa i dóna salut i salvació.

Quan l’església o les comunitats cristianes del nostre temps es senten una mica malaltes o en perill morir, no només han de cercar les causes en els mals i “virus” del món del nostre temps, sinó també en el “propi cos” i en “el Déu que practiquen i que desprenen”, no fos cosa que, encara que amb els llavis proclamin l’evangeli i el Déu de la misericòrdia, l’acollida  i l’amor generós, amb les seves accions i obres s’acostin als deus de les baralles pel poder i pel domini i del puritanisme fals que exclou, menysvalora i menysprea la diversitat de maneres de pensar, sentir i viure. No oblidem mai el Jesús que parla amb la samaritana, o amb la dona cananea o amb la que està apunt de  ser lapidada, i amb tots els qui les institucions “més sagrades” del moment consideren falsament podrits i contaminants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.