Per riure un poc (i per burlar-me de mi mateix) us contaré una anècdota real (i absurda) que em va passar en els meus primers passos com a picapedrer. Els protagonistes de la història són un servidor (que devia tenir uns 18 anys i feia el meu primer estiu a l’obra amb els Palers) i en Nofre Sancho (que era el meu cap).

Idò resulta que fèiem feina al carrer de la Fruiteria Sancho o del mecànic Xesc (ara no record com es diu, però es troba situat devora la Plaça del Quesito, perquè us en faceu una idea), quan en Nofre de sobte es va girar cap a mi i em va demanar quina hora devia ser.

Jo, tot confiat, li vaig dir que devien ser les 8.30 (tot això sense mirar el rellotge, només per intuïció) i ell va somriure i em va dir que no, que ja devien ser les 9 hores, hora d’anar a berenar. Jo, tot indignat, li vaig tornar dir que no, que era impossible que fos tan tard. I ell es veu que em va veure tan jovenot i tan llançat que va posar unes messions que eren les nou. Jo sense dubtar vaig acceptar: ens jugaríem el xopet de l’horabaixa.

Vaig anar fins a la meva bossa i quina sorpresa me’n vaig endur quan vaig descobrir que efectivament el rellotge marcava les nou en punt (ni un segon més, ni un segon manco). Empipat (la fúria adolescent) vaig acceptar la derrota, però que ja tornaríem a jugar. I efectivament, durant aquell estiu vaig desafiar en Nofre més d’una vegada, però el molt sempre endivinava de ple si eren les nou del matí.

Temps després em va confessar com s’ho feia: no tenia cap rellotge amagat, ni sabia mirar el sol com els pastors (tot això li havia atribuït per justificar les meves derrotes), simplement sentia la sirena de la fusteria de ca’ls Agostins, que precisament sonava hora d’anar berenar.

En resum, vaig pagar la novetada, però a favor d’en Nofre he de dir que deprés al bar, a l’hora de la veritat, mai em va deixar pagar-li cap beure, ans al contrari ell em solia convidar sovint.

Frase destacada: “L’experiència és una pinta que aconseguim quan ja som calbs” (Mao Tse Tung, poeta i polític xinès)