Joan Lladonet, que va ser mestre del Ceip Mestre Guillem Galmés, ha publicat aquest article dirigit al President del Govern de les Illes Balears, José Ramon Bauzá.

Si ho ha dit el president del Govern de les Illes Balears és que és un “paleto”. No he posat cap buit, ni cap de carabassa, ni illetrat, ni inculte, ni inepte, ni llanut, perquè crec que no ho entendria, he posat la paraula adequada en espanyol, perquè aquesta és la llengua que sembla que entén. Quan una persona representa una comunitat com les Illes Balears i usa una tribuna pública, com la del Parlament o qualsevol altra, si té dos grams de sentit comú i intel·ligència, mesurarà bé les seves paraules i intentarà cenyir-se al màxim a la veritat i a l’objectivitat. Una persona mitjanament intel·ligent, o molt, com deu esser qui està presidint i gestionant els afers de més d’un milió d’habitants, no es dedicarà a vomitar frases aberrants i falses que puguin demostrar que en aquella matèria gaudeix d’una ignorància supina. També ho és que digui que tot és culpa de la legislació aprovada en temps del govern del PSIB, amb altres partits.

Es tracta de demostrar des d’uns quants punts de vista, les afirmacions del paràgraf anterior i explicar d’on prové el fracàs escolar. I això em dispòs a fer:

Des del punt de vista jurídic, totes les lleis que han permès que es pogués fer qualque cosa a l’escola per la normalització lingüística de la llengua catalana, s’han promulgat en temps del govern del Partit Popular. En cap decret o llei existent no apareix per enlloc l’expressió immersió lingüística. Allà on s’ha fet immersió lingüística, ha estat possible dur-la a terme amb les disposicions emanades del Partit Popular. En definitiva, fins ara existia una legislació en matèria de normalització lingüística que era l’adequada i que ha aconseguit més de 30 anys de pau social, cap conflicte i un aprenentatge eficaç de les dues llengües oficials de la Comunitat.

Des del punt de vista de la realitat escolar, tant pedagògica com didàctica,  no existeixen escoles amb immersió lingüística i escoles sense immersió lingüística. Existeixen escoles que fan l’ensenyament en llengua catalana i existeixen escoles que fan l’ensenyament en llengua espanyola. Les escoles que fan ensenyament en llengua catalana, duen endavant el seu aprenentatge com es fa a qualsevol lloc del món on a les escoles s’ensenya en una llengua determinada. Quan a alguna d’aquestes escoles arriben persones provinents d’altres països que desconeixen per complet aquesta llengua, com que no podrien seguir els aprenentatges normals, se’ls aplica la metodologia de la immersió lingüística, perquè facin un aprenentatge ràpid de la llengua de l’escola i es puguin incorporar ràpidament a l’ensenyament general. Quan tots els alumnes de l’escola coneixen la llengua catalana, no es fa immersió lingüística. Les escoles que tenen grups als quals s’aplica la immersió lingüística, aquesta aplicació només és parcial, ja que llastimosament pels corredors, al pati, amb els altres alumnes i amb alguns professors, l’alumnat no practica la llengua objecte de la immersió. Les escoles que fan ensenyament en espanyol, sigui aquí o a Valladolid, quan arriben alumnes que no dominen la llengua espanyola, han de practicar la immersió lingüística amb aquests alumnes, si volen poder-los integrar a les classes normals. I això per a obtenir èxit escolar i no per obtenir fracàs.

El fracàs escolar no es produeix a causa d’una metodologia, la més adequada per a l’aprenentatge d’una llengua, com és la immersió lingüística, metodologia aplicada a qualsevol país del món i que s’ha demostrat la seva eficàcia i èxit per a l’aprenentatge d’una segona llengua, sense excepcions. El fracàs escolar s’ha d’anar a cercar en les polítiques de balearització, duites a terme per diferents governs que varen a ajudar a provocar la crisi que patim actualment. Aquestes polítiques varen propiciar en el seu moment que s’oferissin desitjats sous a joves en edat escolar que varen abandonar l’escola abans d’acabar els estudis reglamentaris per poder passar ràpidament a convertir-se en consumidors. El fracàs escolar s’ha d’investigar en la Llei del sòl aprovada en temps del Govern Aznar, que va facilitar la construcció desorbitada a benefici d’especuladors, amb pujades desmesurades de preus, que varen provocar la bombolla immobiliària i financera que ha duit a la crisi actual, a la qual no se li veu cap tipus de sortida i que va proporcionar feina a immigrants i alumnes escolaritzats. En el moment del boom de la construcció va existir un augment de l’abandonament escolar. El fracàs escolar s’ha d’indagar en la gran quantitat de famílies desestructurades existents, que no converteixen en al·licient l’assistència dels seus fills als centres escolars. El fracàs escolar s’ha d’anar a cercar en uns governs que amb les seves actuacions, van augmentant la pobresa i la misèria de moltes famílies, que no creuen que els estudis dels seus fills els puguin proporcionar les mancances que pateixen. El fracàs escolar s’ha d’anar a cercar en les polítiques conservadores que pretenen mantenir els privilegis dels qui no pateixen la crisi (polítics, banquers, grans empresaris, classes mitjanes altes, etc.) i que fan que la gent que ha aconseguit tenir estudis, després no pugui aconseguir un lloc de feina, o si l’aconsegueix que no tingui res a veure amb els estudis duits a terme.

En resum, el fracàs escolar és un fracàs social i polític. Per això els polítics que governen s’haurien de dedicar a la millora de la societat en general, a defensar els drets adquirits amb gran esforç per la part de la societat més nombrosa que és la més humil i necessitada. No és intentant esborrar senyals d’identitat que s’aconseguirà eliminar el fracàs escolar, sinó millorant les condicions de vida de les classes mitjanes i de les classes baixes més necessitades. I recordi, senyor president, la immersió lingüística només és una metodologia que té uns resultats excel·lents a tot el món.