Realment aquell extraordinari d’abril de 1974 de la revista “Flor de Card”, referit a Salvador Galmés, és un petit tresor
Una de les aportacions és del reconegut autor, traductor i crític literari manacorí Jaume Vidal i Alcover. A l’article “Les denúncies de Salvador Galmés”, assenyala:
Si a Mallorca hi ha hagut una literatura contestatària,…/… no podem tenir dubte que el més alt exponent d’aquest contestatarisme és mossèn Salvador Galmés i Sanxo…/…i com a gran escriptor que és, la seva denúncia cobra una força superior a la de qualsevol altra escriptor de Mallorca -que jo conegui, almanco- tret, per ventura, de la sàtira de don Pere d’Alcàntara Penya, defensor, com tots sabem, de les raons dels agermanats contra la condena de que els va fer objecte don José Maria Quadrado i denostador del privilegis de classe en el seu famós apòleg titulat “Un pi”. Però Salvador Galmés no es val de la ironia, si no és des del vessant de la tragèdia, únic lloc on instal·la, al llarg de la seva obra -escassa i excel·lent- la seva actitud ètica i literària.
En una nota a peu de pàgina afegeix:
He titllat mossèn Galmés de contestatari, i potser aquest qualificatiu, tant d’avui és poc exacte. La contestació -la “contestazione”, perquè el mot ens arriba d’Italia- irreflexiva, violenta i, ai!, ben efímera tot sovint, s’adiu poc amb la denúncia lúcida i enèrgica del nostre narrador. La primera actitud contradictòria de l’ordre establert, la primera denúncia, la dóna, en literatura, l’anomenat realisme. Però el realisme -i mossèn Galmés- denunciaven les injustícies de l’ordre vigent perquè algú, qui fos, hi posàs remei. Volien un ordre nou.