En Rafel Duran (director) i en Toni Gomila (actor i productor) tenien un difícil repte al davant: crear una obra de teatre després de l’èxit sonat d’Acorar. Llistó molt alt, falses expectatives, ganes de veure més del mateix…. tot això eren perills que els envoltaven, però he de dir que se n’han sortit més que bé i Herodes Rei quasi frega l’excel·lència.

No diré que s’hagin inventat res (modernitzacions de clàssics n’hem vist un bon grapat), però sí han  estat  els primers (si no em falla la memòria) de modernitzar un clàssic mallorquí, com és el Rei Herodes. Havia vist reactulaitzacions de Shakespeare, els germans Grimm, Goethe… però no d’un clàssic de la nostra terra. Per això és tan important l’existència d’aquesta obra ja que posar al dia els nostres clàssics és propi d’una cultura consolidada i normalitzada.

I de quina manera l’han modernitzada? A part del context històric (l’acció se situa en els nostres dies amb un atrezzo que ens resultarà molt familiar: mòbils, ulleres de sol, pantalles, pistoles…), ho han fet amb continus paral·lelismes entre el despòtic rei Herodes i els polítics que ens governen avui en dia. Davant el clam del carrer (digau-li Primavera Àrab, moviment 15-M o manifestació antiTIL), el rei Herodes fa orelles sordes (igual que els nostres polítics) i per tal de conservar el poder no presta atenció als seus conciutadans. Potser ell empri mesures més extremes que la nostra Democràcia, per sort,  no permet, però també és vera que els qui ens comanden usen tots els artefactes que el sistema els permet (alguns d’ells més que dubtosos): desallotjament de places, pilotes de goma, nova llei de.Seguretat Ciutadana… Com diuen “els doctors de les Lleis” al capdavant fa falta que hi hagi “gent amb seny”. I qui pensa que no?

Sobre l’execució de l’obra cal dir que els actors estan magnífics, cadascun en el seu paper (o papers), però sobretot destacaria la intensitat de Sanit Pons com a rei Herodes. A més,  es mescla molt bé la tragèdia de l’obra amb altres moments més divertits i lleugers (el trossos del general o els doctors de la llei), i les gloses (l’obra és rimada) no sonen gens forçades (s’hi nota la mà del mestre Xurí). A més, Rafel Duran aconsegueix una direcció molt adequada i fa l’obra molt moderna amb la inclusió de l’atrezzo propi del segle XXI ja comentat i l’encertat ús de la pantalla audiovisual (a destacar la divertida connexió amb les notícies d’IB3) i la música.

Per posar algun emperò diria que potser al personatge del rei Herodes està fet massa d’una peça, no mostra cap dubte davant la massacre que està duent a terme ni tan sols en algun monòleg.  Tal volta això l’hagués fet un poc més humà per a l’espectador, però això ja ve donat per l’obra original i segurament la intenció de Rafel Duran no era transformar-la tant. Per acabar, el gran encert de crear uns reis mags tan moderns i curiosos (i per cert tots tres parlen un català perfecte a pesar de ser de races diferents…. Ho podem considerar una irònica broma a la bona feina de la immersió lingüística ara tan criticada des del Govern?) podria haver estat encara més explotat i treure-li més suc.

De totes maneres, petites coses que en cap cas baixen de categoria una obra que, com deia al principi, és excepcional. No sé com ho han fet, però el duet Duran-Gomila, o Gomila-Duran com preferiu, després d’haver crear un mite amb Acorar, ara han estat capaços de ser els primers a posar al dia de manera brillant un mite tan nostrat com el del Rei Herodes. Definitivament, no deixen de sorprendre’ns.