La majoria de portes on anàrem a tocar baules aquell, ja llunyà, 1972 per preparar la “Primera Setmana Cultural en honor a Mn. Salvador Galmés i Sanxo” es van obrir de bat a bat. Un dels intel·lectuals que més ens va animar i s’hi va implicar, va ser l’escriptor (teniem “Han plogut panteres” a la biblioteca del Club Card) Gabriel Janer Manila.

Gabriel Janer no solament va participar activament a la Setmana Cultural, si no que, el 1976, festejant el centenari del llorencí il·lustre, va participar en el monogràfic de la revista Lluc i va triar i prologar les “Narracions” que, patrocinades per la Caixa, es van distribuir entre els estudiants mallorquins, possibilitant, així, el coneixement de la narrativa galmesiana.

En el número extraordinari de la revista “Flor de card”, a l’apassionat “Mn. Galmés novel·lista” es posiciona citant al pare Ginard quan assenyala: “Mossèn Galmés és un gran novel·lista frustat. Com n’Angelina en Flor de card, esqueixà amb en Jaume, per fer-se monja, Mossèn Galmés renuncià pràcticament, a la seva amor per les belles lletres, per seguir la vocació que el cridava a una vida austera i de poc encís; treure’s els ulls i espanyar-se la salut en la lectura, confronta i transcripció dels codis lul·lians”

Entre altres coses també assenyala:
Salvador Galmés és, sobre totes les coses, fidel a l’home, a les seves passions i a les seves misèries. Salvador Galmés viu al costat del seu poble, de la seva gent, dels veins que viuen amb ell en aquest país. Es l’amic de l’home segur de tot quan faci olor d’humanitat…/… El paisatge sempre hi és present, partícip de les passions dels homes que s’hi mouen. Un paisatge d’un món rural que és exactament el pol oposat, la més absoluta contradicció d’aquella interpretació idealista, d’aquella “vida d’or” que Joan Alcover identificava amb la vida camperola…/…Flor de Card és, volguem o no volguem, un crit, el gemec d’un poble que ha cercat la boca del seu narrador per fer-se sentir