I ho dic alt i fort. És clar que sí! faltaria més.
No sé si ho faig bé o no, emperò m’és igual.
Sempre he pensat que a darrera cada professió hi ha una persona amb una història personal, unes fites, unes il·lusions… i això sempre ho hem de tenir ben present.
Montse! hi ha massa coses que ens fugen en silenci, i tal vegada és aquest el que ens diu més coses. A mi un “ara sí: gràcies a tots i a totes” escrit en el facebook diumenge vespre, no hem basta.
No crec gens que, amb les meves paraules, sia un agosarat o tal vegada faci el que no toca, donant-te les gràcies, quan molts per ventura puguin pensar que tan sols has complit la teva tasca com a política. Però jo crec amb les PERSONES i no amb els seus càrrecs. Criticar per criticar és molt fàcil i pocs són els que s’arromanguen pels demés.
Sempre m’he fet la mateixa pregunta, i la història que dirà de nosaltres?, de tú, de mi, com a poble, col·lectivament i individualment.
I tu, ja n’has donat la teva resposta. Has estat entregada amb el teu poble i pel teu poble, donar-te a tu mateixa, transparent i propera, amb el gemec dels teus i també amb les seves alegries.
Has sabut trepitjar amb els peus a terra, per obrir nous camins a la tasca que se t’encomanava, i amb el cor mirant sempre amunt per omplir d’il·lusions i somnis les vides de la teva gent.
T’engrescares amb bells projectes que a llarg dels anys en han donat fesomia pròpia i identitat. Sense anar més enfora, la nostra plaça un vespre a l’any es vesteix de bellesa, colors i art… engalanant així el bellmig del poble i fent possible que els mateixos artistes nostres es puguin apropar a la gent. I que no és gran això?!
I si la teva vida ha estat envoltada de música!, l’ens has donada… Quin bell compàs. D’això n’has sabut treure el profit, i tant, quan el bell himne del nostre patró ha travessat les portes de l’església, per així omplir de música i dansa les nostres vides…
Què en dirà la història de nosaltres?, de tu segur que ja en té escrites un bon grapat de pàgines. Llàstima que aquests darrers acords hagin estat trists, i les cullerades agre-dolces, així i tot, t’han sols fem un favor, mai per a res del món deixis de posar música a la teva vida i a la dels altres, perquè seria així que la nostra vida estaria plena de silencis.
Moltíssimes gràcies per a tot, a tu!
Bella i emocional resposta …pero quin es el fet motivador?
Uf, Miquel! Moltes gràcies. Se veu que me mires amb bons ulls.
És vera que vaig dir només: “Ara sí, gràcies a tots i a totes. Per tot”. Tenc tantes coses a agrair que seria massa llarg. Pens que cada un de vosaltres, sobretot els que em coneixeu, sabeu ben bé a què em referia amb aquest ” Per tot”.
L’oportunitat que he tengut aquests 8 anys per poder formar part de l’Equip de Govern del nostre municipi ha estat una experiència vital (de vida) per a mi. Les persones que me coneixeu sabeu bé que no tot ha estat fàcil. Però hem de saber quedar-nos sempre amb la part positiva de tot. I poder fer feina pel poble que estimes és un premi. Poder treballar per deixar el teu petit granet des d’una àrea com la d’Educació, que és el món del que venc, n’ha estat un altre.
Ben cert és que mai fas les coses al gust de tothom. És impossible. Però he fet tot el que he sabut per fer-ho bé i pensant sempre en millorar. Tot això no se pot fer sense un gran equip. I jo l’he tengut: començant pel batle i amic, Mateu Puigròs, tots els regidors que han format l’Equip de Govern, els tècnics i funcionaris que han treballat en totes les àrees que me pertocaven a mi o que m’ajudaven en el meu dia a dia dins l’Ajuntament…De totes i tots he après moltes coses.
I no puc acabar sense anomenar a totes les persones que ens donau una mà de manera voluntària i a les que ens feis saber les vostres opinions. Voltros sou els que realment feis tot això possible.
I sobretot a la meva família: pel suport, per la paciència i per les hores dedicades a omplir els buits que jo deixava a ca nostra.
És hora de començar una nova etapa.
Moltíssima sort a tots i a totes les que començau ara aquesta tasca. Als més veterans i veteranes també.
Tanta sort que no me volia allargar!
Després de les paraules d’en Miquel Font, només me queda per afegir, gràcies a tu Maria Montserrat, per tot!