Ahir, a pesar de ser un debat bastant avorrit (no sé si és perquè es repetia  i tot em sonava massa), podem extreure un parell de notes humorístiques que sempre alegren el dia i alleugeren això tan rígid anomenat política:

1. Al principi del matx hi va haver un abordatge (previsible, per altra banda) cap al candidat del PP i actual president en funcions. Per moments el pobre Rajoy feia cara de pensar: “Què puces faig per aquí? Ara començ a recordar com és que el darrer pic els meus assessors em van aconsellar no acudir a un debat a quatre”.

Crec que aquesta imatge representaria molt bé la primera part del debat:

1.  Però després els problemes de parella van sortir a la llum (ai… els matrimonis de conveniència) i van fer girar els atacs cap a Pablo Iglesias. Pedro Sánchez va retreure fins a la sacietat (en vaig perdre el compte) al “chico malo” Iglesias que no el fes president a la investidura. Ressentit és poc per qualificar com se sentia el pobre Pedro. Per moments van parèixer la típica parelleta de telenovel·la sud-americana (no penseu en Veneçuela mal pensats, que en Pablito se’ns enfadarà) que es tiraven els “trastos” pes cap:

• La culpa és d’Iglesias… La culpa és d’Iglesias…  La culpa és d’Iglesias…- repetia cada cert temps en Pedro.
• Que no soy tu enemigo… Pedrito. Yo no soy tu enemigo. Te quiero.- responia un  encarame·lat Pablito.

Però no hi ha una bona telenovel·la sense un tercer en discòrdia que completi el triangle amorós. I aquest no era altre que Albert Rivera, que tenia por de perdre el seu Pedrito (ja ho diuen ja que aquest home té atractiu) i per això atacava sense límits el “chico malo” Iglesias. Des de “populista” fins a “producto de Maduro”  va arribar a estibar-li. Pareixien dos al·lots petits.

3. I després Rajoy es va posar moralista, tu. Es va disfressar d’escolanet  i anava repartint sermons. Es veu que és un paper que li agrada, perquè ja ho va fer en el darrer cara a cara amb Pedro Sánchez acusant-lo de “ruí i  miserable”, i ahir féu el mateix amb Albert Rivera titllant-lo d'”inqusidor”. Se veu que quan l’ataquen al nostre president li surt la vena moralista.

4. Però a pesar d’això, hem de reconèixer que en general el debat va ser massa rígid i discursiu, fins al punt que a pics un tenia  la sensació que fins i tot ni ells s’escoltaven: