En Jaume, avui amb un bonet de punt al cap, passa per davant la taula de cafè i em diu –En sé una que, tal vegada, ja l’has posada!, -Quina és?, li dic, i ell em contesta: –maneig, el conjunt de bístia, carro i ormejos que tenien els pagesos. Quan es retiraven, llevaven el maneig. -Ha regalat o venut el maneig!, deien… 

En arribar a casa, consulta directe a l’Alcover-Moll:
MANEIG m. 
Acció i efecte de manejar.
|| 1. Agitació de les mans; cast. manoteo. 
|| 2. Acció de fer anar o funcionar una cosa amb la mà o amb les mans; cast. manejo. S’hi obre via, | la clava, de terrible maneig, descarregant, Atlàntida iii. Era més pràctic en el maneig del vesc, Ruyra Parada 59.
|| 3. Govern, direcció d’assumptes; cast. manejo, gobierno. «Tenir maneig»: tenir dots de govern, saber-se regir. Si sa dona té maneig, se guanya es cor de s’homo, Alcover Cont. 27. Aquesta, com a germana més gran, duya es maneig de la casa, Aurora 227.
|| 4. Conjunt de coses que s’han de manejar o regir en un assumpte (Mall.). «Una possessió amb tant de maneig demana un amo jove». Els arrendaren una possessió perhom; los donaren es maneig corresponent i diners per córrer,Alcover Cont. 46.
|| 5. Conducta, manera d’obrar per a un fi; combinació enginyosa o intencionada envers un objecte; cast. manejo. Axí per los seus menegs [sic] induint cascuna de les parts, aquelles són vengudes a concòrdia, doc. a. 1464 (Arx. Gral. R. Val.).
Fon.: mənέʧ (or.); manéʧ (occ., val.); mənə́ʧ (mall.).
Etim.: derivat postverbal de manejar.

La consulta m’ha alegrat el dia. En Jaume aporta una accepció singular que també havia sentit dir al meu pare. Es podria entendre com una variant de la que mostra a l’apartat 4 el DCVB, però realment no es singularitza el significat, si mes no, llorencí del mot: el conjunt de bístia, carro, arades, guarniments i demés ormejos. No disposar de les eines alliberava de la temptació de fer les feines. Idò!

(Imatge de Google)