No feia comptes escriure aquestes línies. El tio Pedro tenia 78 anys, sí, però era un home sa, fort i sense antecedents patològics. De fet, ni sabia què era un hospital. Per això tenia el coratge (o l’esperança) que en sortís envant. D’aquí l’article d’ahir encoratjador  (enllaç), realment dedicat a la seva persona (post data inclosa). Però al final la realitat (aquesta nova realitat desconeguda, el coronavirus) se’ns ha tirat damunt i, la veritat, costa pair-la. 

Ja advertíem que aquest virus pot ser més greu del que aparenta i, sobretot, cruel. Tenir la família aïllada en moments així que ens necessitam devora i estar units és quasi inhumà. Les telefonades, videoconferències… no basten, necessitam abraçar-nos, estar devora, sentir el nostre alè. Per això segurament estic escrivint aquestes línies, per desfogar-me d’alguna manera, a la recerca de fórmules per superar aquesta impotència. Però res basta.

Potser ara no estigui en el meu millor moment anímic, però així i tot  no renuncio a cap de les paraules que vaig dir a l’article d’ahir: gràcies als que heu quedat confinats a casa vostra perquè poguessin tractar el tio Pedro (i tots els que hi hagi). Malauradament aquest pic  no ha servit per res, però almanco l’han tractat com un ésser humà, fent tot el possible per salvar-lo (gràcies també als metges i a tot el personal sanitari). I d’això es tracta, de si morim, almanco fer-ho com humans.

Ahir vaig acomiadar el meu article, quan el tio Pedro encara era viu, amb aquestes paraules   “força, molta força i coratge. Des de casa estam amb tu”. Les torn a dir.