El nou Vicari General de la Diòcesi de Mallorca és, des del passat el 13 de juny, Mn. Josep Adrover Vallbona, que va jurar el seu càrrec a la Catedral en un acte presidit pel Bisbe de Mallorca, Mn. Sebastià Taltavull. El màxim prelat li va recordar que “rebre aquest encàrrec de vicari general és un signe de confiança per part del bisbe, com ho són la resta de nomenaments” i va dir que això suposa “treballar i caminar junts per aconseguir una major acció evangelitzadora de cara a la nostra societat”, a més va destacar que l’experiència de monsenyor Josep Adrover en parròquies i delegacions diocesanes pot aportar molt a una pastoral que no tindria sentit si no estigués feta “amb actitud missionera i en clau sinodal, amb l’esforç de comunió “.
Aquest és un càrrec molt important i d’entrega, que sens dubte no escatimarà Mn. Josep Adrover, persona molt apreciada a Manacor i que va deixar molts bons records i amics durant la seva estada.

Primer de tot, enhorabona Mossèn Josep, per aquesta confiança que ha depositat en vostè el Bisbe.
Moltes gràcies. És així, tots els nomenaments del bisbe són un signe de confiança envers el capellà, però l’encàrrec de Vicari General té un plus de confiança perquè és el col·laborador més immediat del bisbe per al govern de tota l’Església de Mallorca.

Abans de passar a les preguntes m’agradaria que es presentes vostè mateix als lectors.
Som en Josep Adrover Vallbona, més conegut per la gent com en Pep. Vaig néixer el 3 d’abril de 1969 a Calonge (Santanyí). Quan vaig acabar els estudis de teologia en el Seminari de Mallorca, m’enviaren a fer la darrera etapa pastoral a Capdepera i Cala Rajada. Un altre condeixeble estava destinat a Artà i Colònia de Sant Pere, i en Jaume Estela a la parròquia de Nostra. Senyora dels Dolors, de Manacor. Nosaltres tres, i tres companys més, fórem ordenats diaques el 10 de juny de 1995, la passada setmana va fer vint-i-cinc anys. I els tres companys que estàvem destinats a les parròquies del Llevant de Mallorca decidírem rebre l’ordenació de preveres plegats, i la parròquia més gran, amb més cabuda, era la de Manacor. Per aquest motiu el bisbe Teodor Úbeda ens ordenà preveres el 7 de gener de 1996 a la parròquia de Nostra Senyora dels Dolors, de Manacor, prest farà vint-i-cinc anys.

Moltes gràcies, començam. L’acte del nomenament s’havia de celebrar-se al Palau Episcopal, però degut al gran nombre de persones que hi volien assistir, es va fer a La Seu. Satisfet dels familiars i amics que han volgut acompanyar-lo?
Estic molt sorprès i satisfet per les mostres d’afecte i encoratjament que he rebut des del dia en què es va fer públic el meu nomenament. La meva família i molta gent va participar a l’acte de presa de possessió, el dissabte 13 de juny. Molts més del que jo esperava. Quan vaig començar a rebre cridades de gent que em deia que pensava assistir-hi, i preveient que amb les mesures de distanciament vigents cabria molt poca gent al Palau Episcopal, el bisbe i el president del Capítol de la Seu proposaren celebrar l’acte a la Catedral. Per aquest motiu es va canviar a darrera hora el lloc de la cerimònia.

Quan va néixer la seva vocació sacerdotal?
Si la meva padrina materna fos viva vos tornaria a contar la història de que, quan jo tenia només quatre anys, ja li vaig dir que en ser gran volia ser capellà. M’ho han contat tantes vegades que em sembla com si ho veiés, tot i que era molt petit. Als catorze anys vaig començar a plantejar-me seriosament la possibilitat de fer-me capellà, però fins que no vaig tenir divuit anys no ho vaig tenir prou clar. Llavors vaig demanar entrar al Seminari de Mallorca, començant els estudis de filosofia i teologia el 1988.

Vostè és fill únic. Quan va decidir fer-se capellà, va tenir el suport dels seus pares?
Suport, sí, però no els feia gens de gràcia la idea que em fes capellà. Justament tant mon pare com ma mare eren molt al·loters i s’havien imaginat el futur del seu fill casat, i amb néts. Els va ser difícil acceptar la meva decisió, però sempre la respectaren i mai m’han deixat de recolzar.

Per què creu que el bisbe l’ha elegit a vostè per aquest càrrec tan important de Vicari General?
No sabria respondre a aquesta pregunta. Al meu mode de veure hi ha moltíssims capellans molt millors i competents que jo per ocupar aquest càrrec. Però el bisbe em digué que després d’un llarg període de reflexió i pregària havia decidit proposar-m’ho a mi. Vaig considerar que havia d’acceptar per la gran confiança que el bisbe em mostrava, tot i que no em consider, ni molt manco, el més preparat.

Ja sé que deu esser secret, però, em pot dir si el bisbe li ha marcat unes directrius a seguir?
No és cap secret. Cada bisbe té un projecte evangelitzador, un programa que vol desenvolupar per al servei del Poble de Déu, amb l’ajuda de l’Esperit Sant. En el cas del bisbe Sebastià Taltavull el seu programa l’ha recopilat en la Carta Pastoral que ha escrit recentment. A mi em toca ajudar-lo a dur endavant el seu programa, amb lleialtat i diàleg sincer i fecund.

Quins projectes li agradaria poder dur a terme com a nou vicari general?
Des de la meva sensibilitat cap als malalts i necessitats, voldria que l’Església dedicàs esforços i capacitats per acompanyar els malalts i els pobres de la nostra societat. I també m’agradaria participar en una reflexió més profunda i serena sobre com transmetre l’Evangeli de Crist a la nostra societat i com resoldre la pobresa de personal que fa impossible poder atendre totes les necessitats i missions de l’Església. L’Església de Mallorca ha passat anys fent estudis sociològics sobre la realitat que tenim. I rendibilitzar, en bé de l’Església de Mallorca i de tota la nostra societat, el patrimoni que custodiam. És el moment de prendre decisions valentes i ben encaminades per no perdre el temps ni la salut. El drama és que no tenim receptes màgiques, però ho posam en mans de Déu, que ens inspiri per a prendre les decisions més encertades.

Formarà un equip nou o seguira contant amb el mateix equip que tenia el seu predecessor, Mons. Antoni Vera, sobretot amb el tema de l’església?
Amb el canvi de vicari general és possible que el bisbe aprofiti per a fer una reestructuració del govern de la Diòcesi i dels bisbat, en complir-se quasi bé quatre anys d’ençà que D. Sebastià fou nomenat administrador apostòlic de Mallorca i posteriorment, com a bisbe titular. És una de les tasques que haurem d’emprendre plegats, segons els seus criteris i directrius. Així i tot el bisbe sempre ha dit que està molt orgullós del Consell Episcopal i de les altres institucions i delegacions diocesanes, per tant els canvis no crec que siguin massa radicals. El personal que treballa a la Casa de l’Església, més directament lligats a vicaria general, economia diocesana i cancelleria i secretaria general continuaran en els seus llocs de feina. Són equips molt consolidats i competents.

Quins reptes li crea ser vicari general?
Estar a l’altura de les expectatives que el bisbe i la nostra Església han dipositat sobre mi i esperen i necessiten. Aquest és el meu repte primordial. I estar al servei de l’Església de Mallorca per tot allò que pugui ser útil, aportant el meu granet de sorra.

El 7 de gener de 1996 va ser ordenat prevere a parròquia Nostra Senyora dels Dolors de Manacor. Què va suposar per vostè, com recorda aquell dia?
Sens dubte, el 7 de gener de 1996 és el dia més important de la meva vida del que som conscient. En la meva història hi ha un abans i un després. I mai no m’hagués imaginat totes les experiències humanes i espirituals que he tingut gràcies a haver donar la passa de fer-me capellà. Manacor, i més concretament l’església dels Dolors, per a mi, estan lligats personalment al meu projecte de felicitat i realització personal.

A més, va estar molts anys a Manacor, com a rector de Sant Pau i com a vicari de Nostra Senyora dels Dolors. També de capellà de l’Hospital de Manacor. Quins records bons té o no tan bons de la seva estada a Manacor?
Els onze anys de capellà de l’Hospital de Manacor, els vuit anys de vicari dels Dolors i set de rector de Sant Pau han estat fonamentals per configurar el meu ministeri sacerdotal. Vaig arribar a la ciutat quan feia quatre anys que estava ordenat, l’any 2000. Aquí vaig poder madurar i desenvolupar la meva forma de ser capellà. I vaig trobar una gent meravellosa i molts bons col·laboradors. Malgrat alguns moments de dificultats valor moltíssim el treball fet conjuntament amb els demés rectors de les altres dues parròquies manacorines, especialment amb D.Rafel Umbert, D.Andreu Genovart i D. Jeroni Llambies, al cel sia. La meva pastoral de la salut a l’hospital, és l’experiència més bona i gratificant que he tingut mai en els meus quasi vint-i-cinc anys de ministeri sacerdotal, així com tota la gent que he conegut i tractat de Manacor. Vaig deixar Manacor perquè el bisbe em va enviar a ampliar estudis a Roma, l’any 2008. Tenia la sensació de deixar un destí que m’havia encantat, i amb molta por al futur, amb temor que es fes realitat en la meva vida la dita mallorquina de «qui barata es cap es grata». A més, els diferents rectors que hi ha hagut a Manacor recentment han estat i segueixen essent persones molt properes a mi, com he dit abans. Sense anar més enfora l’actual rector, Mn. Antoni Amorós, és condeixeble meu i un dels meus millors amics.

Com a presidenta d’una associació de malalts, vaig coincidir a vegades amb vostè a l’hospital de Manacor, quan visitava. Des de que va marxar de Manacor, ha continuat aquesta tasca pastoral envers els malalts?
El món de la salut és el món on m’hi sent més vocacionat. Des de jove. Vaig fer el servei militar com a voluntari en la Creu Roja. Després vaig fer cursos per atendre els malalts i familiars. Un any després de la meva ordenació presbiteral, amb motiu de la inauguració de l’Hospital de Manacor, el bisbe em va proposar ser capellà del centre hospitalari. I Nostra Sra. de Lourdes, que seguiré compaginant amb el càrrec de Vicari General. Podria dir que tota la meva vida l’he dedicada al món de la pastoral de la salut, cosa que m’apassiona i dóna sentit a la meva vida ministerial.

Degut al confinament per la crisi de la Covid 19, les esglésies tancaren. Com ha afectat aquest tancament als projectes d’ajuda que té l’església Missionera i també amb els necessitats Mallorca?
Ha afectat molt a la missió de l’Església en general i als projectes missioners, que de cap manera no podem deixar de potenciar i recolzar; a Càritas i a l’ajuda a la gent necessitada, on han augmentat exageradament els usuaris, i que suposa un sobreesforç per atendre totes les persones necessitades; i a molts de feligresos que s’han trobat literalment excomunicats, sense dret a poder assistir a missa ni a rebre sagraments, especialment els malalts i moribunds i els seus familiars. Ara ens toca afrontar tots els reptes i a reconstruir l’atenció de l’Església a totes les demandes que tenim.

Una darrera pregunta. La gent amb qui va fer amistat, assenyala que quan residia a Manacor era una persona molt propera, és a dir, que li podien parlar de qualsevol tema i no hi havia cap problema. Segueix igual com era, o ha canviat?
Jajaja! Bona pregunta. Supòs que he canviat amb alguna cosa, com tothom, però em seguesc considerant amb mentalitat oberta, encantat de poder parlar de tot i amb tots, i proper amb aquells amb qui em relacion. Així voldria continuar. A Roma vaig aprendre que els canonistes, carrera que vaig estudiar, hem de cercar solucions, no crear problemes. Aquesta és la meva manera de pensar. Hem d’ajudar a cercar solucions entre tots per a les necessitats i reptes que es plantegen a cada moment. I esper no canviar perquè la gent es senti acollida i escoltada per a mi. Així pens, i m’agradaria que així em vessin. Si algú trobàs que no som el mateix, o que he canviat a pitjor, estic ben disposat a escoltar la crítica i canviar el que faci falta.