Qui la feta, que l’engrons.

Els refranys moltes vegades acostumen a ser fulles de dos talls. El significat depèn del moment i del sentit que li atorga la persona que l’usa.

Al present, a vegades, l’he sentit usat en certa forma despectiva, per desatendre’s de suposades responsabilitats indirectes. Una manera de dir “això no és cosa meva”. Entraria en aquell àmbit tan usual de donar la culpa als altres o de no implicar-se en res que no sigui estrictament el propi interès.

El significat que mostra el DCVB a la veu engronsar va en la mateixa línia: “es diu per indicar el propòsit de desentendre’s d’un assumpte i deixar-lo en mans d’altri (Mall.). La frase completa es troba en aquesta cançó popular: «Qui l’ha feta que l’engrons | i que li dón pa sa mare; | no me puc casar per ara | perque són buits ets orons». (Nota: un oró és un dipòsit de gra fet de palla d’ordi cordada. Nosaltres en diem “uró/uronar”)

Molts altres refranys es situen en aquests mateix sentit de desatendre’s de les coses considerades alienes: Qui fa el bé comú, no el fa per ningú. Qui fa el pecat que faci la penitència, Qui fa la pega que se la bega…

No ens ha d’estranyar, idò, aquest arrelat individualisme que ens és tan propi.

Es sustenta en una base que s’ha demostrada falsa: l’home és situat sobre les plantes i els animals, o també les persones dominen el món.

Les persones, com també ha evidenciat el coronavirus som una part del tot. Un tot que flueix i es va modificant de forma continuada.

Molts de refranys, idò, no solament no serveixen per res, sinó que ens situen en una direcció de pensament i acció errada.

Dit això, si agafam el refrany per l’altra tall. També podria ser una postura de compromís, d’exigència o envit, a qui correspongui, a assumir les responsabilitats quer li son pròpies.

Les decisions poc afinades o directament errades de les persones que ostenten poder no es poden diluir en en que M.Dominguez anomena “esperit del temps”.